De Sumar i de restar

¿Arribarà algun dia Yolanda Díaz a ser presidenta del govern espanyol? Tot fa pensar que, si més no, ho intentarà. De moment va aprofitar el lamentable afany de notorietat de Vox i de Ramón Tamames per explicar-nos els objectius que la mouen, el seu projecte de país. Sabem que el 2 d’abril dirà si opta a presentar-se com a cap de llista de Sumar a les eleccions generals de finals d’any. I aquest discurs mostra que ja ho té tot preparat: fa mesos que 35 equips i més de 1.000 persones expertes estan treballant en un disseny polític nou; tot indica, doncs, que ja existeix un projecte definit i que està disposada a encapçalar-lo.

Però, ¿podrà arribar a la presidència? ¿O pot ser almenys una peça clau per a un nou govern de coalició amb el PSOE? De quins trumfos disposa? I, també, quines dificultats haurà d’afrontar?

Des del meu punt de vista, Díaz té a favor la seva trajectòria, la seva feina com a ministra i vicepresidenta del govern actual: no puc imaginar què hauria passat durant el confinament pandèmic sense els ERTOs que va ser capaç d’articular. Però més coses: també els augments del salari mínim, els canvis en els contractes porqueria, les reduccions de l’atur, tota la feina feta per millorar la vida de treballadors i treballadores. Feina que malauradament s’ha vist contrarestada per una inflació que ha acabat menjant-se molts dels avenços aconseguits, però això ja escapa a les seves possibilitats.

Tot això l’ha convertit en una política diferent, que inspira confiança, que uneix en lloc de dividir; que planteja les qüestions essencials sempre negociant, valorant els col·legues en lloc de bescantar-los. Un capteniment gairebé inèdit en aquest moment que fa que molta gent la vegi com una esperança de canvi positiu i sovint sigui la més valorada de tots els líders polítics.

Amb tot, sembla impossible que pugui ser presidenta a curt termini: no té un partit articulat, i el seu intent de mobilitzar la població, de donar un nou contingut a les polítiques de la classe treballadora, és un projecte preciós, però encara en gran part utòpic. La lluita antifranquista es va fer des del carrer, des de les fàbriques, les universitats i els barris, des de la gent, sense altre objectiu que guanyar la democràcia. Però els temps són uns altres: durant la Transició la política es va convertir en una feina, en un ofici, amb les seves regles, organitzacions i aparells de tota mena, i això és el que ara serveix per ocupar càrrecs i guanyar eleccions. És molt difícil aconseguir-ho sense màquines electorals.

Més factible sembla que aconsegueixi sumar tots els vots a l’esquerra del PSOE i que pugui sumar-los als del PSOE per poder continuar el govern de coalició. Ara bé, quines possibilitats té d’aconseguir aquestes dues sumes?

Unir els vots que aconsegueixi Sumar amb els del PSOE, si això permet formar govern, sembla que serà fàcil i que Sánchez ja no passarà les nits en blanc; la sintonia entre els dos dirigents va quedar reforçada durant la moció de censura, en què ella va elogiar les polítiques que han fet junts. Un capteniment totalment diferent del que solen mostrar les ministres de Podem, que sovint tracten el seu soci de govern com el seu enemic principal. I aquí rau, de fet, l’obstacle més gran que, almenys per ara, apareix com un escull per a la iniciativa de Yolanda Díaz.

I és que, d’una banda, tot el sector que se situa a l’esquerra del PSOE està atomitzat, fet de grups i grupets minoritaris. S’ha dit sovint: la dreta defensa les posicions i els diners adquirits, i això la fa disciplinada. L’esquerra, que no disposa més que de petits fragments de posicions i de poder, es baralla per les idees, per demostrar que té raó. I el resultat acaba sent dedicar moltes energies a un combat intern que no pot sinó afeblir-la. Malauradament alguns dels partits apareguts després del 15-M han caigut en els mateixos errors de sempre i han demostrat, així, que no han après gran cosa de la història anterior, dels nefastos personalismes i baralles d’egos que han convertit la història de l’esquerra en un devessall de trencaments, exclusions, imposicions i fracassos, a partir de tot plegat.

Díaz pot ser una figura en qui confiar, i està ja aglutinant molts d’aquests nous partits, que necessiten un lideratge comú. Però els estira i arronses que estem veient amb Podem mostren que no serà tan fàcil, que no és segur que prevalgui la voluntat de Sumar per damunt dels interessos de grup, i que les exigències i el desgast evident d’algunes persones poden ser un pes mort. Una qüestió que podria fer que la bona intenció de Sumar acabi restant possibilitats no solament a la seva promotora, sinó a tot Espanya: sabem quina és l’alternativa al govern actual, i, francament, no la desitjo a ningú.