Dir la veritat sempre té un punt de subversiu en política, també en l'àmbit de l'esquerra. Per què passa això? Bàsicament perquè els discursos i les intervencions polítiques estan concebuts per agradar, per seduir, per emocionar, per simplificar. I la veritat no sempre és compatible amb tot això.
Però la veritat té sempre un punt de subversiu perquè tendeix a deixar el poder sense les vestidures que li tapen les vergonyes. Per això la influència del marxisme i de la psicoanàlisi és equivalent a la mala premsa que sempre han tingut. No és fàcil admetre el que diu el marxisme de la naturalesa del capitalisme ni el que diu la psicoanàlisi de les foscors de l'ésser humà. Que no se m'escandalitzin els behavioristes socials ni els conductistes; no pretenc reivindicar que Marx sigui el Darwin de la història ni Lacan el somni de la llibertat del Marat/Sade de Peter Weiss. Només dic que la veritat de vegades molesta molt, i està bé que sigui així.
De què va tot això de Podem, de Sumar i de les primàries? Va del poder, com gairebé tot en política. I això no és dolent; la lluita pel poder és la base dels avenços de la humanitat. L'empoderament polític de les dones va permetre guanyar llibertats, l'empoderament violent dels colonitzats va permetre fundar nacions sobiranes, l'empoderament polític de la classe obrera va permetre el naixement del dret del treball. Un polític que digui que no li interessa el poder és un mentider o un idiota, en el sentit grec del terme (algú aliè a la polis).
Avui es dirimeix una lluita interna pel poder en l'espai polític de l'esquerra, en un context en què l'hegemonia de Podem, inqüestionable durant molts anys, està avui en qüestió. Altres forces germanes de Podem han vist el moment que aquesta hegemonia canviï. I és absolutament legítim.
És obvi i legítim que el projecte de Yolanda Díaz s'assembla més al de Més País que al de Podem; és obvi i legítim que les dues forces tenen aliats mediàtics diferents; són òbvies les diferències d'estil. Però també és obvi que les dues forces s'han d'entendre i han de caminar juntes per tenir més possibilitats de complir els objectius polítics i programàtics.
Recordo una classe de ciència política en què Ramón Cotarelo, per respondre la pregunta sobre el sentit de la política, ens va dir: "La política serveix perquè no es mati la gent". I tenia raó.
Potser el temps de l'hegemonia de Podem a l'esquerra s'ha acabat, però la política, almenys a l'esquerra, ha d'oferir regles assenyades per dirimir les correlacions de forces. Avui m'escrivia un periodista per Telegram i em deia: “Primàries sí, però després, com li vagi bé a Errejón”. Potser exagerava i es passava de mala llet, però intuïa una cosa que és la pura veritat. Hi ha qui pretén humiliar una força política que, més enllà que s'ho mereixi o no, no s'ha deixat humiliar mai i no ho farà ara. No és que Podem es mereixi que el seu pes en aquest espai no es decideixi en despatxos com a Andalusia; és que no és possible el contrari.
Diguem la veritat: és molt difícil que Podem guanyi unes primàries obertes a la ciutadania com les que està oferint a Sumar, amb tots els mitjans progressistes de comunicació en contra. Però si Podem és el gran derrotat d'aquestes primàries i li toca ocupar un paper modest en el nou espai de l'esquerra, Podem haurà estat derrotat en justa lluita política i jugarà el paper que li correspongui.
Per contra, qui vulgui imposar aquesta derrota només mitjançant els aparells mediàtics dominants i la pressió acabarà destruint tot l'espai. La legitimitat democràtica, a l'esquerra, és més important del que es pensen alguns. Les bones paraules, els somriures, les ambigüitats i les postures egípcies poden ser una tàctica útil i legítima per guanyar suports, però no s'han de sostreure mai a la legitimitat democràtica i les regles pactades.
Tant de bo els companys que aspiren a l'hegemonia sàpiguen que encara més important que saber perdre és saber guanyar amb legitimitat.
