La notícia ha passat en segon pla, com solen fer-ho les notícies referides a aquesta mena de fets (en el millor dels casos, perquè la majoria passen inadvertides): dues germanes que vivien al districte de Sant Andreu de Barcelona, a un pis al carrer Navas de Tolosa, es van suïcidar la matinada del passat dilluns, hores abans de ser desnonades del seu domicili. Tenien 54 i 64 anys, i van deixar cartes de comiat en què explicaven que havien decidit deixar de viure davant de la impossibilitat de resoldre el seu problema. No havien pagat el lloguer del pis des de març de 2021 i devien a la propietat poc més de nou mil euros.
Els fets han merescut una manifestació a la plaça Sant Jaume i la condemna d'entitats com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), el Sindicat de Llogateres o el Sindicat d'Habitatge de la Sagrera. Des de l'Ajuntament han explicat que els tècnics municipals havien acudit diverses vegades al pis, però que no va ser possible contactar amb les dues dones. Els van deixar missatges, que elles no van contestar. No dubtem que això sigui cert: al contrari del que alguns es pensen, la pobresa és complexa, i tractar amb pobres pot ser difícil. A la gent li fa vergonya ser pobre, i l'espanta haver de donar explicacions per ser-ho.
No els mateixos tècnics ni la mateixa oficina, però sí el mateix Ajuntament que no va ser capaç de contactar amb dues veïnes de Sant Andreu amb un impagat, no va tenir problemes per contactar amb la Fórmula 1 i asfaltar el passeig de Gràcia perquè una colla de cotxarros hi anessin a cremar roda. Era una exhibició que va permetre exclamar al batlle, Jaume Collboni, que “Barcelona ha tornat”. Volia dir que la ciutat tornava a entrar als circuits de ciutats del món que acullen i organitzen això que en diuen esdeveniments esportius, tot i que segueix havent-hi una distància important entre uns Jocs Olímpics i una fantasmada governada per mafiosos. Insistesc: no eren les mateixes persones de l'Ajuntament, però sí el mateix Ajuntament. I l'alcalde i l'equip de govern sí que són els mateixos, tant per la Fórmula 1 com per a les germanes del carrer Navas de Tolosa. Mentre els McLaren i Aston Martin feien fum i renou just al centre de Barcelona, les dues dones de Sant Andreu s'anaven posant d'acord per escriure les seves cartes i anar-se'n d'aquest món.
Hi haurà qui trobi demagògic aquest article: no ho és. Parla de prioritats de govern, i encara abans que això, del compliment de la llei. El dret a un habitatge digne està recollit a la Constitució: deixar persones a la intempèrie és, doncs, inconstitucional. Però a més, un ajuntament (sobretot un ajuntament que es diu d'esquerres, o progressista) ha de decidir què prioritza: assistir els seus pobres o complaure rics forans. L'aporofòbia, l'odi als pobres, no es manifesta només quan uns penjats agredeixen una captaire fins a matar-la (com al crim del caixer, recreat recentment a la novel·la Hiperràbia, de Ferran Grau). També ho fa quan les institucions abandonen els ciutadans en els seus moments de necessitat.
