¿Postres amb nom de dona?

Diumenge passat vaig llegir amb molta curiositat la peça que va publicar aquest diari sobre l’origen dels noms d’algunes postres i dolços. Em va entretenir molt i felicito les seves autores, Esther Utrilla i Maria Labró.

Vaig descobrir per què es diuen com es diuen alguns productes que ens han acompanyat des de petits, com la galeta Maria o les populars magdalenes. Al reportatge hi ha fins a dotze dolços dels quals s’explica l’origen del nom. Dels dotze noms, tres són masculins, n’hi ha un que fa referència a l’hotel on es va crear (pastís Tatin) i la resta són dolços que homenatgen dones tan dispars com la ballarina russa Anna Pavlova; la reina Maria d’Anglaterra, casada amb el fill de la reina Victòria; la minyona Madeleine Palmier; una nena filla d’una amics del príncep de Gal·les (Suzette); la reina Charlotte del Regne Unit, o l'actriu Sarah Bernhardt. 

I al primer moment vaig pensar: mira, una llista on hi ha més dones que homes! I un segon després vaig pensar: esclar, perquè són dolços.

A qualsevol d’aquests pastissos se li poden atribuir les qualitats o característiques que tradicionalment s’han atribuït a les dones: la dolçor, la suavitat, la capacitat de provocar plaer, sempre agradables a la vista. I sobretot –em temo– la Sara, la Charlotte o fins i tot la galeta Maria, són perfectament prescindibles.

Hi ha molts invents –alguns de cabdals, d’altres no tant– que porten el nom del seu descobridor. Però aquí, ai las, n’hi ha pocs, poquíssims, de dona. 

Esclar que, si vas a mirar, alguns invents dels homes ens els podíem ben estalviar. Diuen que Joseph Ignace Guillotin estava en contra de la pena de mort, però que considerava que el seu mètode era menys dolorós. Si ell ho diu...Tampoc no crec que els germans Wilhem i Paul Mauser fossin precisament pacifistes.

Però, en honor a la veritat, s’ha de dir que també tenim Braille, Parkinson, Alzheimer, Pasteur o, fins i tot, Jacuzzi.

En definitiva, es tracta que, anys a venir, hi hagi tants noms femenins com masculins pel que fa als descobriments en l’àmbit de la medicina, la carrera espacial, la física o l’astronomia. 

I pel que fa als dolços que creïn els notables pastissers i rebosters que hi ha actualment, els proposo alguns noms de dona si és que volen seguir la tradició.

Muriel, una dona dolcíssima en les formes i forta com una roca; Maria Mercè, la poeta dels versos dolcíssims, però que ens convidava a ser tres voltes rebels; Tatiana, de somriure dolç però que detestava l’excés de sentimentalisme; Caterina, l’escriptora que deia ser com un ocell, però que ens va deixar històries escruixidores; Colometa, el personatge femení de ficció més dolç i més potent alhora.

I podríem anar allargant la llista: Aurora, Lola, Frederica, Neus, Maria Aurèlia, Ermessenda, Aurembiaix. I més lluny de casa: Virgínia, Amelia, Frida, Simone, Francesca, Marie, Ana, Rosa, Clara, Doris, Margaret, Jane, Charlotte, Florence, Katharine, Gertrude, Sylvia, Susan.

Tot això suposant que en un futur no gaire llunyà sigui possible encara endolcir la vida amb pastissos que, a banda de deliciosos, són estètics, podríem dir que artístics. Ja sabeu què diuen alguns: el sucre és verí. Confio en el talent dels rebosters per aconseguir –segurament això ja està passant– dolços tan bons i bonics com alguns dels quals parlàvem en començar, però sense el sucre-verí. Però aleshores no en podrem dir dolços, no? Tot comença a ser massa complicat. 

No és que vulgui convidar-vos –Déu me’n guard– a pecar contra la nova religió de l’alimentació sana, però recordeu que Ovidi ja ho va deixar escrit fa una pila d’anys: el plaer més segur és el menys plaent.