Qui succeirà Angela Merkel?

Des de fa dos anys i mig, quan va quedar clar que la cancellera Angela Merkel no es presentaria a la reelecció, plana sobre la política alemanya una gran pregunta pendent de resposta: qui la succeirà?

Com que la setmana passada els dos partits que encapçalen les enquestes van designar els seus candidats, estem molt més a prop de descobrir-ho. La Unió Cristianodemòcrata de Merkel s’ha decantat finalment per Armin Laschet, el líder del partit. La seva adversària és Annalena Baerbock, del Partit Verd, ara en alça. Juntament amb Olaf Scholz, del Partit Socialdemòcrata, un candidat creïble però amb un partit en retrocés a les urnes, ja tenim pràcticament tota l’alineació que es presentarà a les eleccions del setembre.

Després de més de 15 anys de govern de Merkel, Alemanya es troba davant d’una cruïlla. Entre Laschet, de 60 anys i president d’un land, i Baerbock, de 40 i la candidata més jove que ha optat mai a la cancelleria, els votants s’enfronten a una difícil decisió: han de triar entre una icona de la continuïtat i una missatgera del canvi. La persona que elegeixin configurarà el futur del país, i potser durant dècades.

Així doncs, qui són exactament els candidats? I com seria una Alemanya governada per un d’ells?

Comencem per Amin Laschet. Catòlic practicant nascut a Aquisgrà, una ciutat molt antiga que limita amb els Països Baixos i Bèlgica, comparteix amb Merkel una visió del món cristiana i humanitària. Com em va dir Cem Özdemir, un diputat dels Verds que el coneix des de fa dècades: “Es pren molt seriosament la C de CDU”. I diuen que, com Merkel, Laschet és discret i sobretot just en les negociacions polítiques i debats. “Normalment és fàcil entendre’s bé amb ell”, diu Ulla Schmidt, un diputada socialdemòcrata que el coneix des de fa 35 anys.

Obert a noves idees i posicions diferents, Laschet es distingeix per tenir molts amics de tot l’espectre polític. A principis dels noranta, quan era un jove diputat, va ser un dels primers del seu partit a reunir-se amb representants dels Verds, en una època en què molts de la CDU encara els consideraven una colla de punkies a qui no es podia confiar la gestió de res, i molt menys la d’un país.

Laschet també va ser un dels primers del seu partit a adoptar obertament la idea que Alemanya és un país d'immigrants. En paraules de Serap Güler, una democratacristiana filla d'immigrants turcs que ocupa un càrrec en el govern de Laschet a Renània del Nord-Westfàlia: “S'ha guanyat un gran respecte entre les comunitats d'immigrants, perquè els ha escoltat”.

A més de mantenir una posició favorable a la immigració en general, Laschet és un entusiasta de l'educació, un ferm lluitador contra el crim organitzat i un adversari declarat del partit d'extrema dreta Alternativa per Alemanya, amb el qual ha promès no col·laborar mai. Veritable representant del centre polític, previsiblement governaria el país d’una manera competent i justa. Però la seva candidatura, ja debilitada pels seus baixos índexs d’aprovació, és apostar que els alemanys volen la recepta coneguda.

En canvi, Annalena Baerbock ofereix una cosa totalment nova. Nascuda el 1980, representa la generació que va arribar a la majoria d’edat després de la reunificació del país. Criada a Hannover, a l’oest, ara –després d’una temporada a Brussel·les, on va ser cap de gabinet d’un europarlamentari dels Verds– ocupa un escó al Bundestag en representació de l’estat de Brandenburg, de l’antiga Alemanya de l’Est. Té una manera de fer molt pròxima que resulta refrescant: amb dos nens petits, ha parlat de les lluites d’una mare treballadora i no li fa por combinar l’àmbit personal i el polític.

Però no defuig els debats de fons –sobre canvi climàtic o política exterior– ni les negociacions polítiques complicades. El 2017, per exemple, quan els Verds parlaven d’un possible acord de coalició amb els cristianodemòcrates i els liberals (que es van retirar en l'últim moment i van enfonsar així el pla), Baerbock va exigir que el país prescindís del carbó i fins i tot va aconseguir un principi de pacte; va impressionar els seus adversaris i col·legues per la seva tenacitat i domini dels detalls.

Aquestes qualitats s’han posat de manifest en el seu lideratge del partit, al qual va accedir per sorpresa, quan va esdevenir-ne copresidenta el 2018. El Partit dels Verds, que, com tothom sap, s’ha vist sempre afectat per les lluites internes entre l’ala esquerra i la dreta, ha aconseguit amb Baerbock una notable unitat. Això ha contribuït a la considerable pujada del partit, que ha passat de ser una força ecologista marginal a convertir-se en un seriós candidat al poder. Amb un índex d’aprovació que abans solia vorejar el 5% o el 6%, el partit se situa ara al voltant del 20%, amb marge per créixer.

Durant aquest augment lent però constant, el partit s’ha desplaçat al centre polític, en la forma i en el fons, i ha moderat algunes de les seves idees més radicals, com la dissolució de l’OTAN. Tot i així, el programa electoral del partit va força lluny: demana una “transformació socioecològica” i una economia de zero emissions. (Els cristianodemòcrates encara no han donat a conèixer el seu programa). Molts detalls del document continuen sent força vagues, però el llenguatge i les idees són radicals.

Si Annalena Baerbock es convertís en la primera cancellera dels Verds –el partit va ser el soci menor d’una coalició nacional amb els socialdemòcrates del 1998 al 2005, però mai havia tingut la possibilitat d’arribar a la cancelleria–, no hi ha dubte que seria un gran experiment polític.

La inexperiència, segons els seus adversaris polítics, seria un gran obstacle. De tota manera, per bé que certament Baerbock no té experiència de govern, és famosa per la seva perseverança i esperit combatiu. En la cursa per convertir-se en la candidata del partit, va començar com l’opció amb menys possibilitats –el seu copresident, Robert Habeck, era el favorit–, però d’una manera sistemàtica i amb visió estratègica va anar teixint suports, tant dintre com fora del partit.

És fàcil entendre com ho ha aconseguit: en una conversa, fa la impressió de tenir una gran agilitat mental i ser alhora forta i disciplinada. I salta a la vista que té força talent per motivar i entusiasmar els altres. A diferència de Laschet, la candidatura del qual ha sigut objecte d’una ferotge disputa, el seu partit l'estima.

El fracàs del govern, aquests últims mesos, per contenir l’onada de nous contagis per coronavirus, reforçar la sanitat i desplegar el programa de vacunació ha fet molt de mal. Els alemanys semblen preparats per a una cosa nova. La pregunta és: fins a quin punt serà nova?

Anna Sauerbrey és editora d'opinió de 'Der Tagesspiegel'

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times