Subvertir la realitat
Amb aquell rostre descarnat i eixut que fa pensar cada vegada més en els personatges pintats pel Greco, José María Aznar va comparèixer dimecres passat al barceloní Círculo Ecuestre en qualitat de convidat a un dinar seguit de col·loqui. Amb la comoditat d’aquell que juga a casa –hi jugava–, l’expresident es referí al resultat de les eleccions a Castella i Lleó, a l’eventualitat d’un pacte entre PP i Vox en aquella comunitat autònoma, a la crisi ucraïnesa... Preguntat, però, sobre la mal anomenada “polèmica lingüística” a Catalunya arran de la sentència del 25%, deixà anar la que, a parer meu, fou la idea més forta de la sessió: “No estamos discutiendo –respongué– sobre cómo se protege el catalán, sino si se quiere exterminar el castellano”.
A l’Ecuestre, que es reivindica com “el club de Barcelona” i acaba de celebrar el seu 165è aniversari, algú hauria pogut demanar la paraula per desmentir educadament el convidat. Hauria pogut fer-ho Quique Lacalle, que fa quaranta anys ja militava a Alianza Popular, i que en fa trenta abominava de la demagògia d’Alejo Vidal-Quadras en matèria lingüística. Però qualsevol altre soci de la casa hauria pogut explicar també que ell –que ells– desenvolupen pràcticament tota la seva vida social, professional i de lleure en castellà sense el més mínim problema i que no observen cap amenaça d’extermini sobre la llengua de Nebrija a Catalunya.
En fi, els senyors socis de l’Ecuestre administren com volen els seus silencis i les seves paraules, deuen saber què els convé i a qui representen. Centrant-nos en la figura de José María Aznar, resulta curiós que, en la mateixa conversa on es distancià de l’extrema dreta europea i de Vox –que n’és la versió carpetovetònica–, l’expresident practiqués sense vergonya allò que més caracteritza la ultradreta arreu d’Occident: la subversió de la realitat.
Donald Trump continua sostenint avui, contra tota evidència, que les eleccions presidencials americanes del novembre de 2020 les va guanyar ell, i que una tenebrosa conspiració de funcionaris, jutges, periodistes i càrrecs públics –tots “d’extrema esquerra”– li va robar la victòria. A Europa, contra totes les dades demogràfiques disponibles, Éric Zemmour, Marine Le Pen, Viktor Orbán, Mateusz Morawiecki i molts altres defensen i propaguen la teoria xenòfoba de “la gran substitució” (grand remplacement, en francès), segons la qual la immigració exterior que arriba al Vell Continent té com a propòsit secret i està aconseguint, amb la connivència d’uns governs còmplices, submergir i diluir la població i la civilització europees sota una onada gegant de magribins i subsaharians, musulmans en llur gran majoria. És, en caricatura, aquell cartell de Vox comparant els diners que costa un mena amb la pensió de la teva àvia... En fi, fa dos anys que veiem tota mena d’ultres negar l’existència de la pandèmia vírica i afirmar que el covid-19 és un producte de laboratori, o un invent dels governs per imposar normes dictatorials, o que es cura bevent lleixiu, o...
I bé, salvades les diferències d’escala, ¿què distingeix les fal·làcies de Trump, o de Zemmour, o de qualsevol ximple antivacunes, de la que Aznar proferí l’altre dia al palauet de Diagonal/Balmes? És tan veritat que Trump guanyà les eleccions enfront de Biden com que a Catalunya existeix una voluntat política d’exterminar el castellà; i això, per molt que en ambdós casos hi hagi poderosos mitjans de comunicació (ai, el trumpisme mediàtic madrileny!) defensors d’una mentida o de l'altra, i milions de persones que se les creguin.
Aquest mètode de subvertir la realitat, de presentar com a negre allò que és blanc, fa anys que és una arma bàsica de l’arsenal de l’espanyolisme. Aquells guàrdies civils que, el setembre de 2017, havien sortit de llurs casernes amb rumb a Catalunya entre crits d’"¡A por ellos!" (crits que, sens dubte, eren un himne d’amor fratern) explicarien després en seu judicial, degudament alliçonats, que l’1 d’Octubre havien vist en els votants apallissats “miradas de odio” més intenses i tot que les percebudes al País Basc durant els anys de plom. Vox, Ciutadans, el PP i les entitats que orbiten al seu voltant s’han especialitzat, a Catalunya, a capgirar les coses per transmutar-se d’odiadors en odiats, de provocadors en provocats, d’atacants en víctimes.
Ara semblarà que canvio de tema, però no. Dijous passat al vespre, en les primeres escaramusses de la guerra civil declarada al si del PP espanyol, dues-centes persones es van concentrar davant la seu del carrer Génova demanant la dimissió de Pablo Casado i exhibint entre altres un cartell que deia “España con Ayuso”. És a dir, que ells són Espanya. Sempre. Els ayusistes, els casadistes, els comunicadors i les capçaleres de la dreta nacional que donen suport a l’una o a l’altre, tots ells representen i parlen tothora en nom d’Espanya i contra separatistas, terroristas, chavistas, postcomunistas i populistas en general; que són, com el 1939, l’anti-España.
I, a sobre, s’escandalitzen que hi hagi qui vulgui marxar d’aquesta Espanya.
