Subvencions a l’energia: bones i dolentes

La darrera Jornada dels Economistes, organitzada pel Col·legi d’Economistes de Catalunya i celebrada el divendres 11 de novembre, es va dedicar a “Els reptes per a la sostenibilitat de l’economia catalana”. Com cada any, és l’ocasió de posar-se al dia del que fan altres economistes. Va haver-hi nombroses oportunitats d’aquesta mena. En comentaré una que em sembla particularment il·luminadora en el debat global en què estem, amb preus de l’energia que han viscut episodis explosius, fins al punt de provocar un brot inflacionista important que ha obligat tots els bancs centrals a desplegar el seu instrumental de lluita contra la inflació, essencialment encarir el crèdit.

En un cas com l’espanyol –però en podríem mencionar molts d’altres–, el govern de l’Estat ha pres diverses mesures. De les que ja tenen prou trajectòria i informació per ser mesurades i avaluades en destaco dues: la subvenció dels preus de l’energia (gas i electricitat) gràcies a la reducció de l’IVA que s’hi aplica, i la subvenció dels preus dels carburants en un tant fix (vint cèntims d’euro per litre). Cap de les dues estratègies és la que recomanem els economistes, que defensem que el millor, en aquests casos, és subvencionar les rendes més baixes. Aquesta política té dues grans virtuts: 1) no distorsiona el mercat, o sigui, no ens enganya sobre el preu del producte, i 2) dona suport a les rendes més baixes, que són –ho sabem molt bé– les més afectades en termes proporcionals per l’encariment de l’energia i dels productes alimentaris de primera necessitat, que han estat precisament els que han pujat més.

Dissortadament, és més vistós políticament subvencionar directament el preu del producte, cosa que és un petit desastre perquè enganya sobre el cost real que té el producte que s’ha encarit, i no anima a estalviar-lo prou. Què hem après a la Jornada dels Economistes? Gràcies a una interessant intervenció dels professors Alejandro Esteller i Josep Maria Duran a la taula sobre “fiscalitat mediambiental”, ara sabem que les subvencions al gas i a l’electricitat, mitjançant la rebaixa del tipus de l’IVA aplicat, ha incrementat proporcionalment més la renda disponible de les rendes més baixes i menys la de les més altes. La diferència és considerable. Per a les rendes més baixes (el deu per cent inferior en la distribució de la renda) l’impacte ha estat important. Gairebé tota la reducció (prop d’un noranta per cent) s’ha transformat en increment de renda. Per a les més altes (el deu per cent superior) l’impacte ha estat petit: menys d’un trenta per cent. L’efecte és sistemàtic: com més alta és la renda, més baix, proporcionalment, és l’impacte. Té tot el sentit del món. La despesa en gas i electricitat és proporcionalment important en les rendes baixes, i per això s’ha parlat tant de pobresa energètica. La pobresa energètica és fruit, a casa nostra, d’uns preus molt alts del gas i l’electricitat per a consum domèstic, fills de la repercussió de deutes de l’Estat amb les companyies del ram i que s’han acabat pagant amb l’autorització d’increments de preus als consumidors. Els increments recents del preu se sumen al que ja eren uns preus alts. Les rendes baixes els han patit durament perquè hi ha mínims de calefacció, d’aigua calenta o d’electricitat dels quals no es pot baixar sense pèrdua evident i perillosa de benestar. Tot abaratiment del preu, via mercat o via impostos, afavoreix els més pobres.

Ben diferent és el cas de la subvenció a la benzina. Els vint cèntims per litre, quin efecte han tingut? Exactament el contrari. Els professors Duran i Esteller han distribuït la pèrdua de recaptació per trams en la distribució de la renda. El deu per cent més ric n’ha estat el principal beneficiari, i amb força diferència del deu per cent següent. De fet, a mesura que baixem en renda per càpita el benefici és menor. On és més petit, i també amb diferència, és, precisament al deu per cent més pobre. El subsidi a les benzines ha acabat anant a parar, principalment, a les rendes més altes.

Cal reconèixer que els dos càlculs no són conceptualment idèntics, però il·luminen bé l’essència del problema: hi ha hagut mesures que són més “justes” que d’altres. La reducció de la fiscalitat del gas i l’electricitat s’ha acostat a l’ideal de compensar més les rendes més baixes, que pateixen més la dificultat d’estalviar en un consum domèstic ja a mínims, mentre que la subvenció del litre de benzina ha estat aprofitada pels que en consumien més, que eren els més benestants. Per als més pobres, el subsidi de la benzina era poc significatiu. En consumeixen menys i molts en poden consumir encara menys, si cal. En resum, cada impost i cada subvenció poden ser redistribuïdors, o el contrari.