Les dinàmiques i tensions entre territoris urbans i no urbans, entre espais més o menys ruralitzats, han anat canviant notablement al llarg dels anys. Això s’ha manifestat de moltes i diverses maneres: densitats de persones, densitats i provisió de serveis, més o menys contacte amb la natura, mobilitat forçada i voluntària, preu dels habitatges, homogeneïtat o diversitat dels habitants, nivells divergents de seguretat, despesa heterogènia d’aigua o energia, problemes d’aïllament, solitud o salut mental derivats o no del lloc on es viu, o simplement el fet de poder o no generar vincles de comunitat amb qui et rodeja. Les ciutats han tingut tradicionalment l’avantatge de viure com cadascú vol i pot, però acompanyat d’estranys, mentre que els pobles i espais rurals potencien més vincles de confiança, amb el risc, però, de l’embafament.
Des de fa molts anys hem sentit parlar del model de vida americana. Aparentment, la gran transformació que va suposar el fordisme i l’accés massiu a productes fins aleshores considerats de luxe i només accessibles a uns quants privilegiats va permetre estructurar una alternativa als problemes d’un lloc i un altre. Si tu pots disposar d’un cotxe a un preu raonable, ser propietari d’una casa amb una quantitat d’espai que et costaria molt més d’aconseguir a la ciutat, i disposes d’equipaments com nevera, rentadora i fins i tot piscina, en un entorn verd, saludable i segur, què hi fas, a la ciutat? “Els avantatges del camp i les comoditats de la ciutat”: aquest va ser l’eslògan que es va fer servir per fer promoció de la construcció massiva d’urbanitzacions tot just acabada la Segona Gran Guerra. En plena tornada dels soldats, amb ganes d’establir-se i tenir família. Una casa unifamiliar, amb espai per al cotxe, jardí i potser fins i tot piscina, amb una dona somrient que espera que torni el marit de la feina mentre el nen juga tranquil en tornar de l’escola. Aquest va ser el model que va establir-se com a referència de l’estil de vida de la classe mitjana americana i ara tenim l’oportunitat de veure'n els inicis, desplegament i decadència o evolució en la magnífica exposició que sota el títol de Subúrbia presenta el CCCB. Una exposició comissariada per Philipp Engel, amb el suport de Francesc Muñoz per a tot el que té a veure amb l’anàlisi de les seves influències a Catalunya.
L’exposició té l’avantatge que no només permet veure els orígens del fenomen del suburb americà (jugant aquí també amb els significats diferents que té el terme suburbi en el context americà i en el context europeu) i com els Estats Units en van fer bandera (amb presència propagandística als anys 50 a la Fira de Mostres de Barcelona o a l'URSS de Khrusxov), sinó que també pots veure com ha anat canviant el model, els moments de crisi i decadència, així com la seva continuïtat actual, amb més barreja ètnica, amb presència de nous centres de treball i amb una renovació dels centres comercials. Allà on hi havia homogeneïtat social i de color, ara hi ha de tot: urbanitzacions de rics i urbanitzacions de pobres, n’hi ha de blancs, d’afroamericans i d’asiàtics. Els americans segueixen marxant de la ciutat i esdeveniments com la pandèmia o les possibilitats del teletreball hi ajuden.
També tenim suburbs a casa nostra. Les urbanitzacions i les grans taques de fileres de cases adossades també tenen el seu espai a la mostra. Com bé sabem, la Catalunya actual és bàsicament urbana. Però la presència de les urbanitzacions disperses és significativa, no només a la regió metropolitana, sinó també en altres indrets del país. I ho és no només pel que fa a l’habitatge, sinó també per la creixent dispersió d’activitats econòmiques, espais de comerç i zones d’esbarjo, com bé apunta Francesc Muñoz en el molt recomanable catàleg de l’exposició. Més enllà de la retòrica de “la caseta i l’hortet”, que expressava un desig de fugir dels problemes de la ciutat industrial, el creixement sostingut d’aquesta urbanització dispersa provoca molts problemes de mobilitat individual, amb el que implica de contaminació, i un ús exagerat de recursos com sol, energia o aigua (que duplica el de les ciutats), al marge dels dèficits d’infraestructures o de serveis bàsics.
Malgrat tot, sembla clar que en el futur caldrà combinar diversos tipus de resposta a aquests problemes, ja que les respostes als canvis de tota mena que experimentem no apunten a una sola direcció ni a un únic model de vida. Catalunya té avui una urbanització dispersa i molt diversificada. I caldrà trobar maneres de compensar i corregir molts dels dèficits que tenim en els diferents espais i hàbitats. Renaturalitzar i fer més amables les ciutats generant més espais de relació i de convivialitat haurà de combinar-se amb fer més urbanes les urbanitzacions, les nostres suburbs. Reduir consums energètics i d’aigua, millores en la mobilitat, serveis propers i generació d’espais de relació i de responsabilitat col·lectiva. L’exposició del CCCB i el moment electoral que vivim poden ajudar a pensar-hi i a emprendre accions estratègiques que vagin més enllà del curt termini.
