Subscriure’s a una revista en català de 1843
Un, dos i tres. La primera publicació periòdica en català des de 1714 dura tres números. És 1841 i Lo Pare Arcàngel vol fer riure amb l’òrgan musculós de la terra erma. Es veu que n’hi ha que no els fa gràcia. Ja ho diuen el darrer dia del paper: “Circumstàncies imprevistas no han permès cumplir ab lo que prevé la lley”. Però com sempre passa en aquest país de grans oportunitats laborals en el sector dels kamikazes, el 1843 tres imprudents del vol formiga treuen al carrer la segona: Lo Verdader Català. Arriba al cim letal amb sis números. I aquí és on hi ha el carboni 14, la gènesi, el motlle, l’esperma de les revistes en català.
Mireu si els paios eren uns suïcides somiatruites desconstruïdes que cuinen un plat periodístic, comunicatiu, original, únic, i a més pretenen que la gent pagui per això. Sortia cada quinze dies i “lo preu de la subscripció és una pesseta y mitja al mes”. Mireu, encara mireu més, perquè aquests tres emprenedors del paper, que només podien signar amb les inicials J.M.R., P.R.P. i M.R.B. perquè s’estimaven la vida, foten una xarxa de subscripcions que vol arribar als tres països i una nació, també dits Països Catalans, però que per baptisme és la confederació catalano-aragonesa, o la coca de recapte genètica de la Catalunya comtal de comtats tots comptats. Va, què creieu que passa?
Es foten una santa hòstia que encara se’n parla als xats dels taüts d'ultratomba. Nata comercial amb galtada de tomba i tomba: la majoria de catalans no sabia llegir en català gràcies a la Seguretat Social Espanyola que ens va cosir amb ferro roent la nostra boca malalta. Però també bufetada, plantofada, pinyac, flist-flast còsmic de primer viatge a la Lluna de València perquè els insulten, humilien, amenacen per fer una revista en català. Violència verbal i física. Per a ells i per tota la xarxa de “punts de subscripció” on es podia comprar la cosa: “Lo preu de la subscripció és una pesseta y mitja al mes en aquesta ciutat [Barcelona], portats a casa dels Senyors subscriptors; y dos fora d’ella”. La cancel·lació va ser total. Però, esclar, algú es pot preguntar ¿per què aquests desgraciats fan la revista si saben el seu destí carnal i material?
Ho diuen al primer número com una metralladora de paraules. Només agafo una frase de les mil disparant a la mateixa diana: “Aquest estat d’aniquilació en que se troba Catalunya”. I tot el vi de garrafa a granel: “La immortal Catalunya”; “La prosperitat i glòria de nostra amada mare Pàtria Catalunya”, la canya contra Espanya, contra el rei... Lo de sempre des de 1714. Per això, això que ara passa a l’Ajuntament de Borriana de la destral PP-VOX, cancel·lant les subscripcions a les revistes en català (Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock, Llengua Nacional) ha estat així i serà així. Hòsties, amenaces, insults, mentides. Espanya gira, però no avança, com Catalunya. Rotondisme.
Segurament ara les nostres revistes guanyaran més subscriptors fent brotar aquest esperit català d’ejaculació il·lusionant precoç. Però també, segurament, la subscripció que no trobarem enlloc és la de poder fer-se, lliurement, català. Ni pagant, ni abonant res. No som ni subscripció, ni nació. Som una cancel·lació. En democràcia, en dictadura, en tot. Benvinguts i mai marxats a la subscripció, pagada amb suor, sang i ruïna, del 1843 crònic.