Resistir és vèncer. Aquest és el dogma de fe de Pedro Sánchez i ho continuarà sent per molt que el seu mandat s’assembli cada cop més a un viacrucis. Qui dia passa any empeny, pensa el president; però és evident que aquesta última setmana la solidesa de l’heterogènia coalició que li dona suport ha quedat en entredit, i ha posat de manifest contradiccions gairebé inassumibles. Però com va dir fa molts anys Macià Alavedra al Parlament català, hi ha una cosa pitjor que una majoria estrafolària, i és una minoria estrafolària. El PP i Vox, amb la seva tendència a l’histrionisme, sempre fan que els mals tràngols del PSOE siguin de més bon empassar.
En clau catalana, ha estat una setmana de glòria per a Junts, que després de la seva epifania pactista ha posat en valor els seus escons amb un oportú exercici d’audàcia, just quan la resta de socis del PSOE –particularment ERC, PNB i Bildu– havien decidit donar una treva a Sánchez per conveniències diverses. Només Junts (i Podem) són prou lliures per fer-li veure a Sánchez que la llei de l’embut no escau a una majoria tan precària. Les cessions a última hora del PSOE han fet enfadar els seus socis tradicionals, i això segurament tindrà un preu en el futur proper. Però mentrestant Puigdemont ha obtingut els titulars i les ires de la dreta espanyolista, la qual cosa té possiblement més valor polític que els acords tangibles, d’abast difícil de calibrar, perquè molt del que s’ha pactat ja s’aplicava abans, o no s’aplicarà mai, o s’aplicarà a mitges, com ja s’ha encarregat de precisar el ministre Bolaños. Els jutges, la lletra petita o Brussel·les s’encarregaran de posar aigua al vi, com ja ha passat en el tema de l’ús del català a la UE.
L’anunciada delegació de les competències en immigració té, però, una gran importància simbòlica. No només pel contingut, sinó perquè demostra l’instint polític de Junts, que ha detectat el valor electoral de la qüestió migratòria i ha decidit jugar aquesta carta a fons, en competència amb la ultradreta catalana amb epicentre a Ripoll. L’ADN convergent es va imposant de manera inexorable a la voluntat inicial de fer de Junts un catch-all party. Això aporta claredat al mapa polític català, però vaticina que la immigració ja no estarà mai més a redós de l’electoralisme.
Aquest acord afecta, esclar, el govern de la Generalitat, i en aquest sentit la resposta dels dirigents d’ERC ha estat molt poc encertada. Un govern que es diu sobiranista ha de voler totes les competències possibles per a Catalunya, també les d’immigració, i sobta que els seus portaveus s’hagin centrat en negar, gairebé amb satisfacció, la rellevància de l’acord (com va fer Junts amb la cessió de Rodalies). El més intel·ligent hauria estat alegrar-se’n, demanar-ne detalls i proclamar que, mentre governi ERC, la política d’immigració serà estricta però també inclusiva, sense cedir a temptacions xenòfobes. Aquesta era la manera de marcar distàncies amb Junts, i no pas negar-li els seus mèrits negociadors.
En els últims temps, gràcies a la pinça involuntària entre les dues grans forces del sobiranisme, han arribat l’amnistia, el traspàs de Rodalies, la gestió de l’ingrés mínim vital, les competències en immigració, una pista d’aterratge per a les empreses que van marxar el 2017... I tot això amb Salvador Illa de convidat de pedra. És una llàstima que, en lloc de posar de manifest la irrellevància del PSC, els seus dos grans rivals es fuetegin mútuament. Perquè és evident que el fet que Junts s’incorpori a la dinàmica de la negociació genera una subhasta contínua que, al cap i a la fi, eixampla els límits de l’autogovern. Potser això compensa l’espectacle quotidià de les batalletes partidistes causades per la gelosia i els egos mal gestionats.
