1. Aquest dilluns, amb quinze graus sota zero a Washington, tindrem un déjà-vu. Donald Trump tornarà a jurar el càrrec com a president dels Estats Units. Per entomar-ho pel costat optimista, el món té, avui, dues bones notícies: ja queda un dia menys perquè aquest populista de manual deixi el càrrec i, a més, l’acte d’avui ja no el podrà repetir una tercera vegada. El compte enrere ha començat. Qui no es conforma és perquè no vol. Al capdavall, tots plegats ja vam sobreviure a un primer mandat de Trump i, malgrat l’allau de riscos i perills, no es va poder carregar el planeta. Tot passa. El que avui és notícia, demà passat és història i aviat serà una nota a peu de pàgina del qui dia passa any empeny de la Viquipèdia. Això sí, el rastre que Trump deixa pel món és summament tòxic. Més egoista, més masclista, més racista, més LGBTI-fòbic, més religiós, més desigual i més dividit entre bons i dolents. Res de nou, doncs. S’albira una tempesta contra els drets, les llibertats, les oportunitats i les il·lusions de les persones que malden per viure en unes condicions millors de les que els han tocat. Amb Stormy Trump s’endevinen quatre anys de llamps i trons i pedregada seca. Però també ho superarem.
2. Aquest dilluns, els Estats Units entronitzaran el primer president que arriba a la Casa Blanca com a delinqüent. Tothom mirarà cap a l’altra banda, com si no hagués passat mai res, però la realitat és que la justícia l’ha condemnat per comprar el silenci, just abans de les eleccions del 2016, de l’actriu multipremiada Stephanie Clifford. L’estrella del porno, coneguda com a Stormy Daniels, va cobrar 130.000 dòlars per negar haver tingut una relació sexual amb Trump deu anys abans. Aquest és el seu tarannà. Utilitzar la gent pels seus interessos i, després, pagar per silenciar-ho, no fos cas que un embolic extramatrimonial li esguerrés l’ambició presidencial. El jutge de Manhattan que el declara culpable el podia haver enviat quatre anys a la presó pels 34 delictes comesos en aquest cas, però, ves per on, dicta una sentència simbòlica, de descàrrec incondicional, “per no envair el càrrec més alt a la terra”. I Trump ha tornat a caure dret.
3. El mes de novembre passat el van votar 77.303.573 persones. Van votar Trump sabent que creia que els immigrants haitians es mengen els gats i els gossos de la bona gent, sabent que va muntar l’assalt al Capitoli per no acceptar la derrota electoral del 2020, i sabent que considera que a les dones, si ets famós, “les agafes per la figa i pots fer el que et doni la gana”. En aquella mateixa conversa d’autobús del 2005, Trump li deia això a Billy Bush: “M’atreuen les dones guapes, automàticament. Les començo a petonejar, és com un imant, no em puc esperar”. En aquell mateix enregistrament difós pel Washington Post, se sent com explica, amb orgull, un altre episodi amb una dona que va trobar irresistible. “Em vaig abraonar sobre ella, me la vaig intentar follar, però no ho vaig aconseguir. I estava casada”. Molts d’aquests milions de votants, precisament, el devien votar per aquesta allau de virtuts d’un home que viu i mana en contra dels temps i de la decència. I el van votar, també, perquè no guanyés una dona, com Kamala Harris. S’han estimat més boig conegut que dona per conèixer.
4. Poc abans de les eleccions de 2016, Bob Woodward, el periodista que va fer caure Nixon pel Watergate, va entrevistar el candidat Donald Trump. Aleshores sabíem poca cosa del que hem anat descobrint en la darrera dècada. Woodward li va preguntar què és el poder. I Trump va donar una resposta significativa: “El poder real és –em costa fins i tot utilitzar el terme– la por”. I som aquí. En el compte enrere de quatre anys que, a l’engròs, fan basarda. Ho anirem passant com podrem. Dia a dia. Sense resignar-nos-hi.
