1. Els resultats d’aquest 9-J, amb tan poca participació, d’entrada ens refresquen tres obvietats. Encara hi ha molta gent que no veu Europa com una cosa seva, encara hi ha una gran part de la ciutadania que considera que el que es decideix a Brussel·les i a Estrasburg no afecta la seva vida, i com més euroescèptics i passotes hi ha, més creix el populisme de la dreta extrema. Pel que fa a les xifres dels vots dipositats a les urnes, la democràcia ens permet redactar, també, tres titulars a tres nivells. Europa tendeix cap a la ultradreta a tot estrop, a Espanya Feijóo desaprofita una altra gran ocasió per trinxar Sánchez i a Catalunya el PSC arrasa i Junts torna a quedar per davant d’Esquerra. Els resultats de l’independentisme, però, continuen ben migrats.
2. Ursula von der Leyen podrà continuar com a presidenta de la Comissió perquè, a la dreta del PPE, a la vella Europa es disparen els moviments d’ultradreta que la reforçaran en suports mentre ella juga a l’equidistància. Un diumenge rodó per a la líder de la Unió. Això sí, els grans resultats de Le Pen a França, de Meloni a Itàlia i d’Alternativa per a Alemanya comportaran que l’Europarlament es decanti cap a més polítiques d'"Europa per als europeus". Traduït en legislació comunitària, això vol dir complicar la vida a la immigració i establir unes fronteres menys poroses però més porugues. A Espanya, malgrat la pujada de Vox i la irrupció d’Alvise Pérez, l’influencer demagog de S’ha Acabat la Festa, l'extrema dreta encara està prou acotada. Dins dels 61 diputats que aporta Espanya, continuen sent un percentatge petit. De nostàlgics franquistes n’hi ha, però no són tants si es compara amb el que passa en dos països tan propers com Itàlia o França. Macron, astorat, ja ha convocat eleccions a França per a l’estiu dels Jocs de París.
3. La paradoxa és que la setmana que hem sabut que Steve Bannon haurà d’entrar a la presó l'1 de juliol, l’allau de partits d’extrema dreta que van seguir els seus consells o que van contractar els seus serveis s’han disparat en vots a tot arreu. Qui va ser el pervers estrateg de Donald Trump, l’home que ha sabut aplicar la xenofòbia a les noves xarxes socials, que va intuir que els missatges curts, repetits fins a l'avorriment encara que fossin mitges veritats, i encapsulats en un format atractiu per al públic vulnerable (el més ignorant o el més jove), ha fet escola. Tal com va aconseguir als Estats Units, les seves idees ja s’entaulen a Europa. Que les urnes concentrin molts vots d’extrema dreta no és més que el reflex del que es pot veure a TikTok, on els continguts de populisme neofeixista són una constant. És una taca d’oli que fa feredat.
4. A Espanya, Núñez Feijóo va plantejar aquestes europees com un altre plebiscit contra Pedro Sánchez i no li ha sortit del tot bé, malgrat la victòria. El PP ho ha centrat tot en atacar l’amnistia i Puigdemont, ha deixat que la justícia desgastés Sánchez mitjançant la persecució a la seva dona... i s’ha equivocat. El tema, ara, no era aquest. Feijóo ha llegit malament el partit i, durant la campanya, no ho ha sabut rectificar. Al contrari, a última hora encara es va embolicar parlant d’una moció de censura amb el suport de Vox i Junts. A veure quant triga Miguel Ángel Rodríguez a aprofitar aquesta ocasió perduda de Feijóo per començar a serrar-li una altra pota de la cadira. Objectiu: entronitzar Isabel Díaz Ayuso.
5. Al PP li pot quedar un doble consol. La victòria, i continuar sent la primera força en vots a Espanya, i la nova pujada a Catalunya. Amb tot, continua com a quarta força, per darrere del PSC, Junts i ERC. La patacada que era de preveure era la de Ciutadans. Jordi Cañas no repetirà a Europa, tot i que ha fet una campanya electoral amb la moral més alta que Carrizosa fa poques setmanes. A ells sí que se’ls ha acabat la festa.
