Sous públics: més o millors?
Sempre que s’analitzen els problemes de la nostra societat és indefugible concloure que el principal problema és l’atur massiu. L’atur és el principal condicionant negatiu del nivell de renda, el principal causant de desigualtat i el principal causant de problemes de salut. No és estrany que la ciutadania, quan és enquestada sobre quins són els problemes més importants que pateix, individualment i col·lectivament, respongui amb contundència que és l’atur.
No pretenc en aquest article diagnosticar la causa del nostre atur massiu, tot i que un bon diagnòstic és indispensable per dissenyar bones polítiques públiques que el redueixin. Tampoc pretenc argumentar si cal establir o no un salari mínim, i en quin nivell s’ha d’establir, tot i que es tracta de decisions crucials, en què la varietat de solucions existents en les societats avançades és digna d’estudi. Em limitaré a reflexionar sobre l’aportació que pot fer el sector públic -les administracions públiques- per reduir l’atur sense condicionar el debat sobre el salari mínim.
Quan l’any 2013 CiU i ERC van parlar sobre com reduir l’impacte de la pèrdua d’una paga extra sobre els sous més baixos de la Generalitat i el seu sector públic, es va acordar eximir els sous més baixos d’aquest sacrifici econòmic. La sorpresa va ser que quan es va haver de comptar a quants dels treballadors a temps complet afectaria la mesura va resultar que a la Generalitat no hi havia empleats a temps complet que cobressin menys d’1,7 vegades l’SMI (salari mínim interprofessional), que eren 15.358 euros bruts anuals, i menys del 3% el cobraven menys de dues vegades (18.068 €). Comparat amb el PIB per càpita català del 2012, això volia dir que ningú no cobrava menys del 55% del PIB per càpita i que menys del 3% en cobraven menys del 65%.
Això no ens ha de sorprendre. Les administracions públiques, en general, i la Generalitat probablement més que d’altres, es caracteritzen per tenir sous alts més baixos que els de mercat i sous baixos més alts que els de mercat. El rang de sous està molt més comprimit que en el conjunt de la societat. Hi ha molta competència per aconseguir una feina a nivells baixos de sou (dins de la Generalitat), cosa que fa que hi hagi molta gent sobrequalificada als nivells menors de remuneració. En canvi, als nivells alts de qualificació el que hi ha és un flux constant d’abandonaments, per anar a altres administracions públiques que paguen millor o per anar al sector privat, que aprecia molt els coneixements dels funcionaris qualificats. També és sabut que les administracions públiques estan més sindicalitzades, i que els sindicats disposen de més facilitats per accedir als polítics, bé sigui els governants o els legisladors, i, en conseqüència, tenen més capacitat negociadora.
El resultat és que els sous dels empleats públics aguanten millor que els del sector privat durant una crisi. Això encara s’accentua més si ho ponderem pel percentatge de retenció d’ocupació, sempre més alt, durant les crisis, al sector públic que al sector privat.
Què s’ha de fer quan es comença a sortir de la crisi? Aquesta és la situació en què ens trobem. Les taxes de creixement del PIB han esdevingut positives des de fa dos anys i es van accelerant fins a superar netament el 3%. La Generalitat comença a recaptar més impostos. L’any 2016 disposarà de més ingressos, tot i que seguirà patint un dèficit important i no finançat. Realment, encara no hi ha diners per repartir. Però tothom els vol repartir.
Oblidem per un moment que encara no tenim els recursos i pensem en quina ha de ser la prioritat. Per on s’ha de començar? ¿És la millor decisió apujar els sous -les remuneracions efectivament percebudes- als empleats públics, tal com acaba d’acordar unànimement el Parlament de Catalunya? Per tot el que he anat dient, no ho semblaria pas.
Molt probablement els problemes més aguts que la Generalitat ha de resoldre en primer terme són uns altres. Més i tot quan hi ha hagut tant debat i consens públic sobre la prioritat de reduir la pobresa i l’exclusió social. ¿Cal que la Generalitat es gasti els primers recursos disponibles per augmentar les remuneracions dels empleats públics? ¿No seria millor dedicar-los al suport dels casos de pobresa i d’exclusió, que són d’atenció urgent? ¿No seria millor, en qualsevol cas, dedicar-los a ampliar els serveis públics contractant més empleats públics? Més sous públics abans que millors sous públics.