Els sous dels directius tecnològics

Un dels reptes econòmics determinants del nostre temps és trobar la manera de distribuir el valor generat per les tecnologies pioneres, com ara la intel·ligència artificial generativa i les innovacions recents en biomedicina i producció industrial, que es basen en una gran potència informàtica. Perquè serveixin per millorar el nivell de vida, els beneficis de les tecnologies transformadores s’han de compartir de manera generalitzada. Fins ara, però, aquests beneficis els han monopolitzat un petit cercle de multimilionaris de les companyies tecnològiques.

Elon Musk, director general de Tesla, n’és un bon exemple. La majoria de la gent s’adona que Musk no es mereixia els 56.000 milions de dòlars en bonificació anual que el consell d’administració de la companyia va intentar donar-li el 2018, tenint en compte els beneficis relativament modestos de Tesla i els anys de pèrdues. No obstant això, el consell va argumentar que aquesta enorme suma era necessària per incentivar Musk a continuar a l’empresa, un argument tan infundat que un jutge de Delaware va invalidar recentment aquesta bonificació addicional “incommensurable” del consell.

Musk, però, no n'és l’únic exemple ni de bon tros. Altres grans tecnològiques, com Alphabet (l’empresa matriu de Google), també han obsequiat els seus directors generals amb sous imponents i opcions d’accions amb l’excusa de retenir els millors talents. Ara bé, la contribució real dels executius estrella sovint no està clara. Concretament, segons un estudi clàssic del 1991 que van fer els premis Nobel d’economia Bengt Holmström i Paul Milgrom, aquest pagament d’incentius només funciona amb tasques senzilles que tenen resultats mesurables i que són executades per un sol treballador; en aquests casos, la bonificació pot estar directament vinculada al rendiment individual.

Per contra, el caràcter polifacètic dels rols dels directors generals fa que sigui difícil avaluar les seves aportacions individuals. Però atès que les fórmules per mesurar l’èxit dels directors generals, com ara el preu de les accions, depenen de l’esforç col·lectiu de nombrosos empleats i de la casualitat, es podria argumentar que haurien de ser aquests últims els que rebessin incentius monetaris.

D’altra banda, els enormes beneficis de les grans empreses tecnològiques reflecteixen el seu poder de mercat, que han aconseguit oferint als usuaris serveis “gratuïts” com els cercadors i el correu electrònic a canvi d’obtenir les seves dades personals i el seu material subjecte a drets d’autor per alimentar models d’IA. En absència de controls competitius, la qualitat d’aquests serveis s’ha anat deteriorant de mica en mica, una tendència que l’autor i activista tecnològic Cory Doctorow ha descrit com a enshittification [terme col·loquial per referir-se a la degradació de la qualitat de les plataformes]. Al mateix temps, els efectes adversos dels models de negoci de les grans tecnològiques, des de la desinformació generalitzada i els deep fakes fins als pescaclics, s’han fet cada cop més evidents.

L’aparició de la IA generativa ha fet encara més profunda la preocupació sobre el domini del mercat per part dels gegants tecnològics, ja que els escriptors, artistes i altres professionals creatius veuen soscavada la seva feina per grans models lingüístics que eludeixen impunement les restriccions de la llei de drets d’autor.

No ha de ser així. En un assaig recent, l’economista del MIT David Autor argumenta que les tecnologies emergents d’IA tenen el potencial de complementar les habilitats dels treballadors humans, en particular les dels professionals, com ara els d’infermeria, que normalment no reben el pagament d’incentius. De la mateixa manera, la recerca d’Erik Brynjolfsson, Danielle Li i Lindsey Raymond, companys d’Autor al MIT, demostra que la IA augmenta significativament la productivitat dels treballadors dels serveis telefònics d’atenció al client. En conjunt, aquests estudis indiquen que la IA generativa podria fer augmentar la feina dels autònoms creatius en lloc de substituir-los.

Però el canvi sistèmic requereix més que esforços individuals. El poder aclaparador de les grans empreses tecnològiques exigeix la intervenció del govern per garantir que el valor que creen, així com el valor que extreuen de les rendes del monopoli, es distribueixen de manera justa entre treballadors i consumidors. Tot i que els responsables polítics dels Estats Units i Europa s’han centrat amb raó en les mesures de millora de la competència, fins i tot examinant l’impacte de les grans empreses tecnològiques en els mercats laborals, aquestes accions no són suficients.

Per frenar el poder de mercat de les grans tecnològiques i garantir que les noves tecnologies beneficiïn a tothom, els governs han d’invertir en el desenvolupament d’una infraestructura pública digital. El concepte d’un conjunt tecnològic d’estàndards oberts, que consta d’identificació digital, un sistema de pagament i una plataforma d’intercanvi de dades, ha guanyat força en els cercles de desenvolupament econòmic en els últims anys, i aquests marcs també podrien agilitzar el subministrament de béns públics.

Però per aconseguir-ho cal un canvi de mentalitat. La infraestructura pública digital, considerada normalment un mitjà per proporcionar serveis governamentals a les persones, té potencial per convertir-se en una plataforma potent que faciliti les interaccions entre governs, empreses i ciutadans. Idealment, un sistema de pagament de propietat pública podria processar transaccions tant entre empreses com entre individus de jurisdiccions diferents.

A més, establir una infraestructura digital pública és crucial per implementar determinades mesures polítiques, com la proposta d’impost sobre la publicitat digital plantejada pel premi Nobel d’economia Paul Romer. Els ingressos d’aquests impostos podrien, per exemple, finançar iniciatives de recollida de residus i reciclatge.

Una economia de mercat pròspera funciona com una associació entre el govern i el sector privat. Amb aquest conveni, les empreses poden gestionar els seus propis assumptes, sempre que compleixin les lleis i regulacions, paguin els impostos corporatius i retinguin els impostos dels seus empleats.

Però les grans empreses tecnològiques han soscavat aquest conveni implícit aprofitant diverses llacunes legals per minimitzar les seves càrregues fiscals, perjudicar la qualitat dels seus serveis i violar de manera sistemàtica les lleis de drets d’autor. Ha arribat el moment d’establir mecanismes institucionals efectius i necessaris per garantir que les tecnologies potencialment transformadores beneficiïn a tothom, no només a uns quants privilegiats.

Copyright Project Syndicate