1. Un dia de tardor de 2011, quan l’economia mundial s’ensorrava i a Catalunya encara hi plovia, em va trucar un home d’aquells que sempre en duen alguna de cap. Era un històric fundador de Convergència, un home tan llest que mai havia volgut fer vida política i que dedicava la seva jubilació al que havia fet durant els anys de cotització laboral: treballar pel país. Amb abnegació, imaginació i persistència. Em va dir que, més enllà de la confiança que ens tinguéssim, m’havia de suggerir un possible tema per a l’Àgora, el programa de TV3 que jo tenia la sort de dirigir en aquells moments. Ens vam citar prop de l’estació de Sant Cugat, a la rebotiga de la Lionesa, on la Muriel potser feia els millors croissants del Vallès. Allà, vam menjar poc i vam xerrar molt. L’home em va treure una pila de papers i em va parlar d’una cosa important que s’estava gestant i que seria decisiva per a la revolta pacífica cap a la independència: la creació de l’Assemblea Nacional Catalana. Pretenia que la televisió en fes difusió pública. Al cap d’uns dies, d’acord amb la Mònica Terribas i la Rosa Marqueta, que eren –respectivament– la directora i la cap d’informatius de TV3, li vaig respondre que de moment no faríem res però que, en tot cas, quan fossin notícia els entrevistaríem.
2. El dissabte 10 de març de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana es va constituir en el seu gran acte al Palau Sant Jordi. Dilluns següent vam convidar a l’Àgora dos membres del secretariat permanent de l’ANC. Atès que no tenien un líder, ni en volien tenir, van venir dues persones que s’expressaven molt bé: Pere Pugès i Carme Forcadell. De l’interrogatori se’n van sortir sense suar gaire. Qui hi ha al darrere de l’ANC? Com es finança? Són una bufetada als partits polítics? Què vol dir provocar actes de desobediència civil? Se saltaran la Constitució espanyola? Com es fa una ruptura democràtica amb l’Estat? Tenien respostes per a tot, un objectiu clar –que Catalunya fos el proper nou estat d’Europa– i fins i tot un calendari ben travat de tot el seu full de ruta. Forcadell, en la seva primera aparició televisiva llarga, va respondre finalment a la gran pregunta de futur: “¿Algun dia passarà que l’ANC esdevingui un partit polític, que es presenti a les eleccions?” La resposta va ser taxativa: “No. Precisament això és el que va votar l’Assemblea. Hi havia una esmena en aquest sentit i va ser rebutjada pràcticament per unanimitat. Mai no serà un partit”.
3. Han passat dotze anys i ara l’Assemblea Nacional, sota la presidència estantissa de Dolors Feliu, valora si cal presentar, o no, una llista cívica a les eleccions al Parlament de 2025. Tothom, i també els moviments socials, tenen dret a canviar de parer i convertir en paper mullat allò que s’afirmava amb rotunditat en el moment fundacional. I més quan, pel camí, hi ha hagut il·lusió a dojo, manifestacions mai vistes a Europa, una base de dades –molt preuada– de dos milions de persones, una repressió brutal, presó i exili, una gran decepció política i un grau de divisió independentista que ha anat molt més enllà dels que va vaticinar Aznar, l’etern assot silenciós. El paradigma d’aquest moviment cívic tan aglutinador és veure com també s’esmicola per dins, després d’haver postat un estat contra les cordes fins al punt que ha hagut d’utilitzar tota la seva maquinària del joc brut. Les dimissions en cadena i la divisió interna a l’ANC evidencien que, sense un horitzó clar, no hi pot haver ni full de ruta. Queden, això sí, les engrunes ben intencionades del qui dia passa any empeny. Quan fragmentar encara més l’espai independentista es valora com una possibilitat, i impedir que Salvador Illa sigui president és l’objectiu a curt termini, és que la revolta pacífica ha embarrancat en roques massa superficials.
