El sostre de vidre de la dona
Quan, a principis de desembre, van nomenar directora de General Motors Mary Barra -que es convertia així en la primera dona al capdavant d'una important empresa automobilística nord-americana-, a molts els va semblar que era una fita en la lluita de les dones per la igualtat de drets i oportunitats. Però en un context en què, com assenyala Catalyst -una organització feminista que fa el seguiment de l'anomenat sostre de vidre : la barrera sociològica que impedeix que homes i dones tinguin les mateixes oportunitats-, les dones representen només el 4,2% dels càrrecs directius de les 500 empreses més importants del món, segons la llista de la revista Fortune, ¿es pot considerar el nomenament de Mary Barra com una autèntica victòria?
Una manera de respondre a aquesta pregunta és fixar-se en qui emet els judicis de valor. Als Estats Units, dos terços dels periodistes professionals són homes, i també són homes els que firmen gairebé el 90% dels articles sobre informació econòmica i empresarial dels mitjans tradicionals. De fet, la concepció instintiva del món inherent a una cobertura de l'actualitat empresarial dominada pels homes invalida qualsevol idea de victòria, tant per a Mary Barra com per a qualsevol de nosaltres, incloses les impressionables noies de 15 anys que busquen models a seguir i un missatge d'emancipació.
Les analistes feministes del llenguatge i els mitjans de comunicació de la dècada del 1970, en especial Dale Spender, van estudiar com es fa servir el llenguatge per negar a les dones tota mena de reconeixement, poder i intervenció quan obtenen un èxit sonat. Aquesta crítica segueix sent vàlida avui dia.
Les informacions sobre dones que ocupen alts càrrecs empresarials o que triomfen en altres camps es codifiquen sovint d'acord amb una sèrie de clixés que sempre funcionen: han accedit al nou càrrec perquè han tingut sort (i per tant no pels seus propis mèrits), l'han heretat de parents o marits (per la qual cosa en el fons no porten les regnes del poder) o no hi duraran gaire. Si aquests arguments fallen, la cobertura informativa se centra tant en la perspectiva del gènere que el lideratge de la dona en qüestió se'n ressent.
Aquests clixés no tan sols minen la reputació de les dones d'èxit, sinó que a més, en el cas de les executives, disminueixen la seva vàlua davant les empreses on treballen. Tots aquests clixés s'han reproduït en la cobertura mediàtica del nomenament de Mary Barra al capdavant de General Motors.
Per exemple, la informació de la CNN feia referència a la seva "habilitat per pujar en l'escalafó", una frase que conté algunes insinuacions i que mai s'aplicaria a un home que ha arribat a dalt de tot, per a qui l'esforç, el talent, l'ambició i la dedicació constituirien alguna cosa més que una "habilitat". La CNN al final donava a entendre que Mary Barra triomfarà de debò quan ja no li diguin car girl [noia que fa de model per promocionar cotxes] sinó cap o directora, tot i que en cap moment del reportatge sortia ningú que li digués car girl en lloc de cap.
En la mateixa línia, el New York Times obria l'article parlant del seu pare, alhora que el titular donava a entendre que Mary Barra havia "nascut" per a aquest càrrec, com si l'ambició i l'esforç no tinguessin res a veure amb el seu ascens. L'article parla del cotxe del seu marit, i d'ella diu que té un to de veu suau. I es fa ressò d'unes paraules força irritants del seu predecessor, Daniel F. Akerson: "Han elegit la Mary pel seu talent, no pel fet de ser dona". El seu nomenament, diu després, "gairebé ha sigut com veure una filla traient-se un títol universitari".
Costa imaginar un director general negre de mitjana edat (Mary Barra té 51 anys) presentat als mitjans amb l'afirmació que "no l'han elegit pel fet de ser negre". I costa imaginar un col·lega blanc seu dient a la premsa que veure el nomenament d'aquest home de 51 anys és com veure un fill de 22 anys traient-se un títol universitari.
Hi ha, a més, l'estratègia del fals director general, la qual assumeix implícitament que els poderosos mai elegiran una dona per dirigir una institució important. D'acord amb aquest clixé, el nomenament de Mary Barra és només un estratagema de relacions públiques, perquè, darrere de la façana, són els homes els que segueixen controlant de debò el poder. Tenim, per exemple, aquest titular de la revista Fortune : "¿El consell d'administració de GM ha parat una trampa a Mary Barra perquè fracassi com a nova directora?" L'article explica que el fet d'estar envoltada de rivals masculins aspirants al seu càrrec pot acabar debilitant Barra, com si els homes en aquestes circumstàncies no estiguessin també envoltats de rivals.
Potser això passa perquè, en el fons, primer de tot és una dona, no una executiva. En una entrevista publicada a la secció d'economia del New York Times tota la conversa se centra en la manera com han canviat les coses per a les dones a General Motors, més que no pas en les coses que Mary Barra vol canviar com a directora general de l'empresa, ni en les coses que han canviat en la indústria automobilística, que és sens dubte un tema important. Al final, l'entrevistador li pregunta fins i tot si el seu marit treballa a General Motors.
Amb aquesta mena de cobertura, les notícies esdevenen alguna cosa més que notícies; es converteixen en una realitat que afecta negativament els resultats econòmics d'una empresa. ¿Per què una gran empresa -sobretot una com General Motors, que ha patit una crisi tan greu que el 2008 el govern hi va haver d'injectar milions de dòlars per rescatar-la- s'arriscarà a nomenar directius que, per molt gran que sigui el seu talent, tenen tots els números per generar una cobertura informativa tan poc favorable com aquesta?
No entenc com pot ser que periodistes seriosos cometin unes infraccions tan flagrants de les normes professionals bàsiques de justícia i imparcialitat. Fan el paper de gossos guardians d'un patriarcat en perill d'extinció, alhora que defensen -i, per tant, reforcen- el sostre de vidre.
Copyright Project Syndicate
