Sospitosos i barroers
A les pel·lícules i les sèries de televisió tenen el lleig costum de mostrar-hi parelles al llit que abans d'adormir-se (1) copulen, (2) es barallen, (3) ella diu que té mal de cap o (4) es tomben amb desgana l'un cap a un costat i l'altra cap a l'altre. No veiem mai, però, que, si més no, un dels dos llegeixi un llibre. I després ens queixem que la gent, que es comporta segons els models televisius, no llegeixi mai. Però encara pitjor: què passa si entra a casa vostra un comissari o un agent de policia i us comença a fer preguntes de vegades ni tan sols molestes? Si sou un antic criminal i ara us han descobert, un mafiós buscat per la policia o un assassí en sèrie psicòtic, potser respondreu amb insults i riallades, o us tirareu a terra fingint un atac epilèptic. En canvi, si sou una persona normal i sense antecedents, fareu passar l'agent i respondreu a les seves preguntes, potser amb una mica de preocupació però mantenint-vos educadament davant seu. I si sou culpables, encara us esforçareu més per no irritar l'agent.
¿Però què passa, en canvi, a les sèries policíaques (que jo, i ho faig saber perquè ningú es pensi ara que sóc un moralitzador aristocràtic, acostumo a veure amb interès, particularment les franceses i les alemanyes en què, amb l'excepció d' Alerta Cobra , no hi ha un excés de violència i d'explosions de tetranitratoxicarboni)? Sempre passa (fixeu-vos-hi, sempre) que quan entra el policia i comença a fer preguntes, el ciutadà continua fent la seva, treu el cap per la finestra, s'acaba de fer els ous ferrats amb cansalada de l'esmorzar, endreça l'habitació, es renta les dents (i falta poc perquè es posi a orinar davant l'agent), va a la taula a signar uns documents, corre al telèfon; en resum, no s'està quiet ni un segon, fa tot el que pot per donar l'esquena a l'inspector i, al cap d'una estona, li diu una mica malcarat que marxi, perquè ell (o ella) té coses a fer.
Però per què els directors d'aquestes sèries s'entesten a ficar al cap als espectadors que als agents de policia se'ls tracta com si fossin inoportuns venedors d'aspiradores? Potser direu que el sospitós descortès sempre incita el desig de venjança de l'espectador, que després fruirà més la victòria de l'inspector humiliat, i és veritat. ¿Però i si molts espectadors no gaire aguts, a la primera ocasió, tracten malament els agents de policia pensant-se que ara la moda és aquesta? ¿Potser a les cadenes que adquireixen aquestes sèries no els preocupa, perquè certes persones força més importants que els petits criminals investigats per Siska ja ens han ensenyat que un pot negar-se a presentar-se davant els tribunals?
La veritat és que els directors de sèries afirmen que, si l'interrogatori dura més d'uns segons, no poden tenir dos actors mirant-se cara a cara i que cal donar moviment a la seqüència d'alguna manera. I per tenir aquest moviment fan que el sospitós es mogui. Però ¿per què el director no pot aguantar, o fer que l'espectador aguanti, uns minuts amb dues persones que es miren a la cara, particularment quan parlen de coses de gran i dramàtic interès? Doncs perquè per fer-ho, el director ha de ser com a mínim Orson Welles, i els actors han de ser Anna Magnani, l'Emil Jannings de Der blaue engel ( L'àngel blau ), el Jack Nicholson de La resplendor : gent que sap aguantar el primer pla i expressar el seu estat d'ànim amb una mirada o un subtil moviment dels llavis.
Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca podien parlar durant minuts sense que Michael Curtiz (que, d'altra banda, no era cap Eisenstein) es pogués permetre ni tan sols un pla americà; però si esteu obligats a rodar un episodi (o potser dos) per setmana, el productor no es pot permetre ni tan sols un Curtiz i, pel que fa als actors, encara rai si, com és el cas de les sèries policíaques alemanyes, donen el millor de si quan es mengen una salsitxa mentre treballen davant l'ordinador.
No siguem moralitzadors. Sabem perfectament que per llegir mitja hora abans d'anar a dormir ens cal un llibre que no ens faci agafar son immediatament, en lloc de Joyce. L'única preocupació és que els que només miren sèries de televisió oblidin, o no arribin a saber mai, que també hi ha pel·lícules en què la gent sap mirar-se a la cara.
