Ens en sortirem?

Dijous, mentre m’esperava per pagar uns setrills nous (un dels fills havia trencat el de l’oli) en un petit comerç davant del Mercat de la Llibertat, a Gràcia, vaig acabar parlant amb un altre client sobre això que tots hem acabat anomenant el “procés” (una expressió que, per la seva vaporositat i les seves ressonàncies kafkianes, desespera, amb tot la raó, l’amic Jordi Graupera). En un tres i no res, sense gairebé cap preàmbul, el meu interlocutor va disparar la pregunta que sempre he temut més: “Ens en sortirem?” Durant mig segon, el “procés” va quedar suspès d’un fil invisible, aturat per una força que semblava depassar-nos a ell, a mi i a tots.

“Ens en sortirem?”... Certament no és la primera vegada que m’han plantejat aquesta qüestió. Fins ara, o, per ser més precisos, fins Nadal, amb una barreja de convenciment intern, indignació i càlcul. De convenciment perquè és evident que, per molta recuperació econòmica que hi hagi (i que, en tot cas, serà d’una tebior absoluta), no marxar d’Espanya és abocar el país a un declivi lingüístic, cultural, econòmic i polític inexorable. D’indignació davant del tracte bel·ligerant, tocat de menyspreu, incomprensió i silenci, amb què ha estat rebut a Espanya el clam català a favor d’un referèndum. Viure en una gàbia i a sobre haver de sentir (des de Madrid però també d’uns quants periodistes i acadèmics catalans) que la gàbia no existeix és una cosa absolutament bèstia i indigerible. De càlcul perquè la nostra història ens diu que la correlació de forces ens ha estat normalment desfavorable, que sempre hem hagut d’anar amb compte.

Aquest cop hi havia, a la pregunta, un quart component: un cert desànim, una certa soledat. Les tensions partidistes de tota la tardor fins al gener han fet, indubtablement, molt mal. Els nostres polítics, per raons diverses (de concepció programàtica, de tàctica política, de química personal), no han estat a l’altura del moment. Però, també, perquè els catalans hem volgut, erròniament, idealitzar-nos idealitzant “el procés”: desitjàvem la màxima pulcritud en el mètode; exigíem el sotmetiment absolut dels polítics a l’objectiu de la sobirania; esperàvem que tot es faria imitant l’ordre pautat de la Via i de la V. Les expectatives eren tan altes que la brutalitat de la política ha sacsejat la confiança, ingènua, d’una part dels ciutadans.

Naturalment, els contraris a la independència, situats als mitjans de comunicació de referència, sostinguts pels diners i la connivència d’Espanya i de les elits de sempre, s’han abocat a reforçar aquest desànim i aquesta soledat. La seva intenció és fer-nos recular a tots als anys anteriors als referèndums locals i a la manifestació de 2010, quan el país semblava haver-se dissolt en una massa d’homes aïllats i sense atributs.

Jo, en canvi, sóc moderadament optimista. Primer, tenim un acord -un acord al qual, si els he de ser sincer, jo li donava una possibilitat d’existir de menys del 50 per cent el juliol de l’any passat-. Segon, l’acord, tot i que encara incomplet (i amb un calendari diferent del que jo hauria preferit), inclou un fet essencial: un compromís públic d’eleccions el 27-S. I, malgrat els rumors i els dubtes de sempre (el país és el que és), el compromís es complirà. No fer-ho faria saltar pels aires els partits que ho han promès, i els seus líders ho saben. Tercer, la forma de celebració de les eleccions (ara per ara, amb llistes separades) no qüestiona el seu caràcter plebiscitari: per molt que ho neguin els seus detractors, a fora tothom ho entén així.

Per descomptat, en el “procés” no hi ha res d’automàtic o mecànic. Tot va començar de bracet de la gent i haurà de continuar així. Les grans associacions cíviques del país (Òmnium i l’Assemblea) hauran de garantir que els compromisos polítics es compleixin. D’una banda, forçant un pacte al voltant d’un full de ruta (n’hi ha un, complet i alhora prou flexible, dibuixat pel CATN). De l’altra, indicant a la gent quins són els partits i coalicions que, sense ambigüitats, pertanyen al camp del sí-sí. Tot això haurà d’anar acompanyat d’un lideratge actiu dels nostres polítics. La desigualtat en recursos és tan gran que no n’hi ha prou amb líders que facin d’àrbitres neutrals: caldrà que es mullin en el seu discurs; i caldrà que comencin a posar les bases d’un país independent (amb un calendari d’actuacions detallat) abans de les eleccions.

Finalment, cal recuperar (si és que l’hem perdut, cosa que dubto) l’hegemonia de les idees. A Espanya han inventat una nova proposta, Podem, que pretén reconstruir, respecte a Catalunya, l’estratègia endormiscadora del PSOE felipista. Podem es menjarà la meitat del PSC i, aliat amb les plataformes d’esquerra alternativa semiautòctones, matarà (si no ho ha fet ja) Iniciativa. Que pugui penetrar, amb la seva barreja de populisme, anticapitalisme banal i patrioterisme, la majoria catalanista sembla, però, difícil. En tot cas, cal oposar-s’hi amb tot les eines que tenim a l’abast. Si no ho fem, la gàbia es tancarà un cop més i potser per sempre.