Ens en podem sortir
Probablement, la pregunta que més sovint ens fem les darreres setmanes els uns als altres és aquesta: "Ens en sortirem?" Una pregunta breu, en la qual un modestíssim pronom feble conté de manera implícita tota la força i tot el dramatisme d'un complex procés polític d'emancipació, el final del qual és tan impressionant com incert. "Ens en sortirem, Salvador?", em pregunten els amics i coneguts, amb la consciència plena que ja hem començat un camí que no té marxa enrere però el recorregut del qual s'assembla més a una aventura per un territori inexplorat que no pas a una excursió amb guia turístic al davant. Per això tenim raó de preguntar-nos-ho: en el nostre cas, la independència no és un camí fressat amb full de ruta precís i data d'arribada fixada. Així doncs, ens en sortirem?
LA PREGUNTA, TANMATEIX, té molt a veure amb les males arts dels adversaris de la nostra voluntat d'emancipació nacional. Vull dir que el front del combat per la independència, en aquests moments, no és tant haver de convèncer una majoria social del dret i el deure a decidir, democràticament, el seu futur polític -que també-, sinó poder resistir al desànim que escampen els qui el volen fer impossible. A manca d'arguments per convèncer-nos de la inconveniència de la nostra independència, els qui ens voldrien subjectats per sempre a l'Estat que mai no ens ha volgut com som s'escarrassen per fer-nos creure que fora d'Espanya no hi ha esperança. "Hi fa molt fred", diuen. I sobretot, a manca d'arguments en contra de la bondat de l'objectiu, l'adversari vol estendre la desconfiança sobre l'èxit del procés. Per això, quan preguntem si ens en sortirem, no és pas que dubtem de què volem: dubtem de si ens deixaran, de si podrem, de si en sabrem.
NO DIC QUE NO CALGUI eixamplar encara més aquesta base social majoritària de convençuts sobre allò que volem i ens convé. I certament cal combatre les pors creades sobre la mentida, esclar que sí. Però la màxima pressió de l'unionisme es fa, lògicament, sobre la majoria sobiranista que totes les enquestes detecten i a la qual es vol enfonsar la moral. Com que la legitimitat de la nostra aspiració a la independència és acompanyar-la d'un crit a favor de la democràcia per poder exercir a les urnes la sobirania que no ens reconeix la seva Constitució, l'adversari no gosa confrontar-se directament a aquesta exigència. L'unionisme no pot dir: "No us volem deixar votar". Ha de dir: "No és legal, no hi teniu dret, no és constitucional", com fan el PP o C's. O encara més sibil·linament: "El govern de Mas us enganya, la majoria parlamentària de CiU i ERC us té enredats, cal demanar permís perquè tots sols no us en sortireu", com fa el PSC i predica Pere Navarro.
ÉS CLAR QUE SERIA una insensatesa pensar que es pot respondre la pregunta sobre si "ens en sortirem" amb un sí rotund. El sí es pot desitjar, es pot intuir, i fins i tot es pot veure a venir a partir de molts indicis. Jo mateix tinc el ple convenciment que hi som a tocar. Però, responsablement, no es pot fer una predicció com si la independència fos un destí indefugible. Ara bé, per tot el que he dit, no crec que la pregunta demani exactament un sí o un no. No volem pas un pronòstic afirmatiu només per asserenar l'ansietat amb una mentida pietosa. Allò que volem saber, quan ens ho preguntem, és si realment és possible. Si podem ignorar els que diuen que estem perdent el temps. Si podem menystenir les advertències que això va tan per llarg que val més tornar al vell "Jo ja no ho veuré". En definitiva, si encara té sentit fer l'esforç final. I, per mi, la resposta és clara: "Ens en sortirem?" I tant que ens en podem sortir!
