Sortir de festa per la democràcia

Aquest diumenge és la festa de la democràcia. Un contracte que se signa entre electors i elegits, partint de la confiança dels primers i les promeses de futur dels segons. I al qual segueixen quatre anys per posar en pràctica –o no– aquesta carta als reis. Aquestes eleccions locals –i autonòmiques en algunes regions– són un tast de les generals de finals d’any. I segurament no ens ha d’estranyar que les últimes setmanes Pedro Sánchez hagi promès avals a les hipoteques per a joves, o descomptes per anar d’Interrail. Ayuso anunciava també la renovació del programa Mi primera vivienda, que facilita la concessió de fins al 95% de les hipoteques als madrilenys de menys de 35 anys. 

Més d’un milió i mig de joves podran votar aquest 28-M per primera vegada a la seva vida, i un de cada quatre electors té menys de 35 anys. Són el grup d’edat més majoritari, però també el que menys vota. Les seves taxes d’abstenció poden arribar a ser 15 punts més altes que les d’altres grups d’edat, i, com per altres eleccions, alguns càlculs diuen que gairebé la meitat no té previst anar a votar. També són dels més indecisos. Tot just s’inicien a la vida democràtica oficial, i sovint les afiliacions electorals no estan encara establertes. No voten per obligació o pressió social, sinó quan se senten interpel·lats per un tema que els afecta. 

És per això que tampoc ens ha de sorprendre que, en el dia a dia de la política local, autonòmica i estatal, les persones joves i les seves problemàtiques no estiguin presents, ni es defineixin accions per millorar la seva qualitat de vida. Les taxes de pobresa dels menors de 30 anys al nostre país són molts més altes que les dels altres grups d’edat. Això no ha estat sempre així. Tradicionalment, la gent gran patia més pobresa que els joves, però ara és a l'inrevés. Els joves lideren també les taxes d’atur i de temporalitat. Tampoc és un problema normal, sinó molt més aguditzat que a la majoria països europeus. I, si hi ha un obstacle al qual s’enfronten les persones joves avui dia, són les poques perspectives de tenir un sostre propi. Tenen la sort, però, de compartir aquest problema amb milions de persones que sí que voten, cosa que fa que hi hagi un incentiu per dur a terme polítiques d’habitatge. 

Els joves pesen poc políticament i els diners mai arriben per destinar-se a polítiques que els podrien beneficiar realment, com l’educació, el lloguer social, el canvi climàtic o transferències socials com una renda d’emancipació. Al voltant de les eleccions sentim cants de sirena per atraure l’electorat més jove, amb xecs descompte o polítiques amb poc recorregut, perquè són molts els territoris on uns quants vots addicionals poden decantar les eleccions. Però si volem polítiques que realment inverteixin en les noves generacions més enllà de bitllets de tren i altres regalets cal, en primer lloc, que les persones joves vagin a votar. Pensant en el seu futur, han de sortir de festa per la democràcia.