Sortir de l'encanteri

Pere Aragonès al sopar de celebració del 250 aniversari de Foment del Treball.
30/11/2021
3 min
ESCOLTA L'ARTICLE DE JOSEP RAMONEDA: 'SORTIR DE L'ENCANTERI'

1. Desencallar. El president Aragonès ha anat a buscar els comuns –és a dir, ha obert el joc, davant la rigidesa dels socis de la gran marxa– i confirma d’aquesta manera dues coses: que a l’independentisme no hi ha una línia estratègica compartida i que el seu partit, decidit a sortir de la llarga ressaca de l’octubre del 2017, opta per una via transitable: la recerca pacient d’espais de negociació i l’acumulació de capital polític i electoral, malgrat que és fàcil imaginar els obstacles que s’amuntegaran pel camí.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb els pressupostos a la mà, ho ha anat a explicar fins i tot en una taula de Foment, davant del rei d’Espanya, aquest que, amb el Procés, ha perdut qualsevol signe de neutralitat institucional, per alinear-se, en les paraules i en les formes, en posicions cada cop més conservadores, acompanyant el PP en la politització de la justícia, com es va confirmar en el seu discurs a l’Escola Judicial. 

¿Quina és la diferència entre aconseguir aprovar els pressupostos o no aconseguir-ho? Tenir uns comptes adequats a la conjuntura fa que el govern que els proposa no hagi d’afrontar el futur des de les inèrcies i els acords del passat, és a dir, amb una mà lligada al darrere. Una de les malalties cròniques de la política és que sovint els petits i mesquins càlculs electorals de cada família s’imposen als interessos de la ciutadania. I que massa vegades s’impedeix la millora del marc pressupostari per no reforçar el que governa: si el país va escales avall, ja m’hi posaré jo i el salvaré. Molt propi de l’estructura patriarcal dels partits polítics, que situa la posició del que és a dalt com a intocable i no sap mirar als ulls a la ciutadania.

El govern català té un pressupost per una conjuntura nova. El pressupost ideal no existeix, i menys en aquest cas, que ve condicionat pel marc autonòmic en què ens movem. Però almenys s’ha pogut salvar una situació encallada, que hauria penalitzat la gestió del Govern. No ha estat fàcil, per les baralles entre socis que es disputen un mateix territori. Una rivalitat que s’intenta amagar sota l’aura del gran projecte compartit, que cada cop és més difícil que arribi a tapar les petites i grans diferències, que de tot hi ha. En tot cas, aquesta peripècia parlamentària ha fet emergir la crua realitat: una relació de forces insuficient per al gran objectiu i una divergència d’interessos que farà insostenible la coalició a mesura que la ciutadania vagi prenent consciència que la meta somiada està molt més lluny del que s’havia insinuat i aposti per altres prioritats.

2. Transitar. Amb els pressupostos a la mà, el president Aragonès avança per la via del mig, sovint la més difícil de transitar, però ara mateix probablement l'única possible, com veiem amb la incapacitat manifesta dels seus reticents socis per oferir una estratègia ofensiva, més enllà dels crits de ritual, atrapats en un pou negre anomenat embat. Simultàniament, el govern espanyol aconsegueix avançar amb els seus pressupostos, amb una àmplia majoria formada per tots els partits menys els de la dreta (PP, Vox i les restes de Ciutadans en caiguda lliure) que estan immersos en un procés de radicalització que fa feredat.

Uns i altres salven, doncs, els pressupostos. I enmig de tanta politiqueria, el que no acaba de quedar clar és si tenen consciència plena –l’alcaldessa Colau en va dir alguna cosa– de la situació que es pot haver d'afrontar en els pròxims mesos. Els diners europeus han estat la poció per fer creure que el futur està guanyat. I tanmateix, en la sortida del parèntesi de la pandèmia ens trobarem l’impacte de dues crisis: els efectes retardats de la crisi sanitària, en forma de fatiga, de malestar mental, de conseqüències de la desatenció del que no era covid; i la crisi d’una fase del capitalisme fundada en una radical reducció dels costos de producció, en el marc d'una pèrdua de la idea de límits que busca beneficis desmesurats i els converteix, més enllà dels resultats, en despesa fixa a costa dels salaris i dels costos de producció. I quan això esclati, com ja ha començat, amb manca de materials bàsics i cavalcada d’inflació, la ruptura social i moral pot ser d’època.   

Josep Ramoneda és filòsof
stats