Com sortir dels hospitals i com viure-hi?

En les últimes setmanes s’ha fet públic un nou projecte de reforma de l’atenció psiquiàtrica a Catalunya que vol posar fi a les unitats hospitalàries de llarga durada, reduir els ingressos i acompanyar la sortida de més de dues mil persones. No s’ha fet públic encara com es materialitzarà aquest projecte, que començarà a finals d’any. 

A l’hora d’imaginar aquesta i altres reformes de l’àmbit de la salut mental avui podem recollir experiències que ja han tingut lloc però que no ens han arribat, sigui perquè van ser interrompudes o esborrades. I per a les persones que hem estat implicades en la recuperació de la memòria del psiquiatra Francesc Tosquelles (1912-1994) els aprenentatges de la Mancomunitat i de la Segona República en termes d’assistència psiquiàtrica són un llegat que, malgrat haver quedat interromput durant la dictadura de Primo de Rivera i el llarg franquisme, avui hauríem de poder escoltar. 

En l’últim any, Tosquelles ha començat a aparèixer a les nostres converses i a la nostra memòria a través dels llibres, les pel·lícules i una gran exposició internacional, no pas com una peça que ens faltava dins del cànon dels autors catalans, sinó com un llegat col·lectiu que inclou molts altres llegats no transmesos.    

Tosquelles va transformar la psiquiatria del segle XIX enllaçant-la amb pràctiques minoritàries com l’obertura social de les polítiques de salut de la Mancomunitat que, durant els anys 1910, van assajar la sortida dels psiquiàtrics. Veurem si en les mesures que es volen aprovar avui hi ressona aquesta herència. Tosquelles també va heretar la fi de la contenció amb camises de força en la França dels anys 1930 gràcies a Agnès Masson, primera dona psiquiatra directora d’un hospital psiquiàtric. Va ser ella qui va impulsar la teràpia amb la dansa barrejant els interns, el col·lectiu mèdic i la societat civil a l’hospital on Tosquelles arribà el 1940.  

Durant la Guerra Civil, Tosquelles va col·laborar amb col·lectius de dones, com les religioses d’un convent a Fuente Obejuna i les treballadores sexuals d’Almodóvar del Campo, a qui va proposar de formar part de la comunitat mèdica. I això perquè preferia treballar amb persones que no havien estat formades en l’ortodòxia psiquiàtrica ni en la por de la bogeria.  

La pràctica psiquiàtrica de Tosquelles va ser menor perquè va explorar usos menors del que avui es consideren grans referents culturals. Amb la tesi doctoral del psicoanalista Jacques Lacan defensada a París el 1932, aquell mateix any Tosquelles va fer un curs de formació amb els metges, els infermers i les monges del manicomi de Reus. I amb el llibre del psiquiatra alemany Hermann Simon que havia aplicat la teràpia a través del treball, Tosquelles va organitzar les cooperatives de malalts a l’hospital durant la Segona República i l’ocupació nazi de França.  

La inspiradora relació que va mantenir amb el surrealisme també va ser heterodoxa. A diferència dels sabers, cada vegada més solitaris, que promouen les nostres universitats contemporànies, Tosquelles va viure en un món acadèmic on les fronteres entre disciplines com la psiquiatria, la psicoanàlisi, la filosofia, l’art i la literatura podien ser transitades.   

Per tal d’exercir com a director de l’hospital psiquiàtric en una França que no li va reconèixer els seus títols estrangers, el 1948 Tosquelles va defensar a la Facultat de Medicina de París una tesi sobre un text literari: el relat del deliri del final del món, que el poeta Gérard de Nerval va escriure en l’últim terç del s. XIX abans de suïcidar-se. La inspiració per fer aquesta recerca doctoral que el legitimaria professionalment i que vinculava l’escriptura literària amb l’escolta psicoanalítica, Tosquelles l’havia trobada en les seves converses amb el poeta Paul Éluard, que li va suggerir lectures, i el psiquiatra Jean Oury, que va reescriure el seu francès. 

Tosquelles no va ser, doncs, ni un gran autor amb una signatura inconfusible, ni un home sol. Les seves troballes, les va espigolar en les converses i en les pràctiques iniciades pels altres, com les dones de qui va conservar la memòria.   

Pel que fa a la seva relació amb la llengua, Tosquelles va desplegar una parla menor que no va ser mai la d’un gran home. Com tants altres catalans sota la dictadura de Primo de Rivera, Tosquelles va parlar malament la llengua imposada, el castellà. I ell va radicalitzar aquesta pràctica col·lectiva deformant fonèticament la llengua castellana, convertint-la en una mena de llengua bilingüe, contrafeta, lluny de la llengua victoriosa de l’opressor. Un cop a França, va convertir el seu accent estranger, que lligava els exiliats republicans a l’experiència de la immigració forçosa, en una manera de resistir a l’imperatiu d’assimilació a la cultura francesa. 

Obertura dels centres, permeabilitat de la comunitat mèdica, enfocaments transdisciplinaris: pensar la salut mental a la Catalunya d’avui ens remet als llegats truncats que Tosquelles va transmetre per canviar la vida i la sortida dels hospitals psiquiàtrics. Poder rebre’ls dependrà no pas de la nostra voluntat de reparar l’oblit d’un gran català universal, sinó de la nostra capacitat d’escoltar les experiències que no van tenir por d’aparèixer com a menors i radicalment transformadores. Potser així ens atrevirem a canviar la forma de la nostra memòria, atrevint-nos a canviar el que és possible fer en present.