Com sortim del bucle?

Darrerament, des d’alguns entorns polítics s’insisteix en la idea que disposar d’un Govern que deixi d’estar en funcions no és tan important i es posa com a exemple alguns països que han trigat molts mesos a formar govern, com el cas de Bèlgica, que ostenta el record d’interinitat amb 541 dies de govern en funcions. Insistir a dir que no passa res si Catalunya no té govern és un gol en pròpia porta que només serveix per devaluar les institucions pròpies. De fet, és un raonament que entronca amb aquella idea expressada pel president Quim Torra, que va concloure que un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia.

A tots aquells que sempre hem defensat que la millor manera de servir tots els ciutadans de Catalunya és disposar de les eines d’un estat, és evident que sempre ens semblarà insuficient el marc autonòmic. Ho veiem cada dia amb les enormes limitacions que té la Generalitat a l’hora de poder respondre a les urgències de la ciutadania. Un exemple ben recent és la impossibilitat de decretar una aturada dels desnonaments quan encara estem submergits en una devastadora pandèmia.

Tanmateix, per insuficients que siguin les competències que tenim, el fet de banalitzar el paper de les institucions catalanes dient que no passa res per seguir en funcions és un desgast que només ens fa mal a nosaltres mateixos perquè ajuda a projectar la imatge d’unes institucions prescindibles, la qual cosa alimenta les tesis d’aquells que voldrien suprimir l’autonomia perquè creuen que la Generalitat és només una menjadora.

No és el mateix tenir un Govern plenament operatiu que tenir un Govern en funcions. I no ho és des del punt de vista del funcionament, perquè la situació d’interinitat obliga, per mandat legal, a ajornar l’aprovació de determinades decisions, ni ho és des del punt de vista de la credibilitat, ja que, inevitablement, fa que es posposin projectes d’inversió que requereixen compromisos de govern. De fet, passa el mateix quan es diu que no passa res si es governa amb pressupostos prorrogats o si s’aproven cada any.

Podem relativitzar-ho tot i treure importància a allò que no ens agrada, però la millor manera de respectar les institucions pròpies és reforçant-les. El descrèdit d’un Govern a mig gas mina la credibilitat de les institucions catalanes i fa una combinació perfecta amb el descrèdit dels partits polítics, que, a ulls de la ciutadania, no gasten les energies a resoldre problemes i a impulsar projectes. El balanç de tot plegat és que la política i els polítics són més un problema que una solució, la qual cosa és un altre gol en pròpia porta que ens podríem estalviar.

Enmig de la catàstrofe sanitària que hem viscut, que ha enfonsat el PIB de Catalunya més d’un 10%, resulta que tenim un Govern en funcions i uns pressupostos prorrogats perquè la majoria política sorgida de les eleccions del febrer passat no ha trobat la manera de forjar un acord que permeti iniciar la legislatura. ¿Som prou conscients que això els ciutadans no s’ho mereixen?

És comprensible que els acords polítics no s’han de basar a donar xecs en blanc i, per tant, és lògic que s’acordin uns objectius programàtics compartits. Però el que costa més d’entendre és que, passats gairebé dos mesos de les eleccions, la majoria de mortals no haguem comprès què és allò que de debò impedeix un acord per investir un nou president i formar un nou Govern. 

Sabem des de fa tres anys que l’estratègia per avançar cap a l’objectiu de la independència no és coincident en els tres partits independentistes, que avui sumen 74 diputats al Parlament de Catalunya. Això és fruit de fer diagnòstics diferents del moment polític i de valorar de forma diferent l’eficàcia de determinats plantejaments. Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda són, avui, estratègies difícilment conciliables. Per això no sembla versemblant que en poques setmanes es trobi la fórmula per resoldre una equació tan complicada. Esquerra ha plantejat clarament que per poder afrontar el procés polític per fer la independència amb èxit cal acreditar una majoria més àmplia que doni més força política. Des d’alguns sectors de Junts es diu que això és una enredada perquè no cal ser més sinó que cal ser més determinats, tot i que no es concreta com s’ha de materialitzar aquesta determinació.

Per sortir d’aquest bucle, sabent que cap de les dues parts podrà convèncer l’altra en quatre dies, potser seria una bona sortida que es concretés el plantejament expressat pels màxims dirigents de Junts de facilitar la investidura d’un Govern, en minoria, presidit per Pere Aragonès i traslladar al Parlament la necessitat de forjar majories per tirar endavant les lleis. No és la fórmula ideal, però és millor això que seguir amb un Govern atrofiat o que castigar la ciutadania amb una repetició electoral que segurament no canviaria res.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia