El Raval de Barcelona és un bany de realitat amb tots els seus contrastos: neteja municipal i brutícia ciutadana en una diària dansa i contradansa, mares i canalla cap a l’escola passant per davant de persones estirades per terra que acaben de punxar-se droga, grans equipaments culturals amb racons que persones sense sostre transformen en assentaments fins que la Guàrdia Urbana els en fa marxar...
A l’Escola Vedruna Àngels, a la plaça del Macba, tenen alumnes d’una trentena de nacionalitats diferents, sobretot de famílies de les Filipines, el Pakistan i Bangladesh. Aquest curs farà 150 anys que hi és, l’escola, avui definida com a “catalana i multicultural, familiar, acollidora, plural i oberta a la realitat del barri, educadora en valors cristians tot respectant les altres religions”. Aquest divendres, totes les classes, des d'infantil 3 fins a quart d’ESO, s’han reunit al pati per acomiadar la secretària de l’escola, que es jubilava, i que els ha dit: “No soc la vostra mare, però us he matriculat a tots!”
És així. Durant anys, la secretària ha hagut d’orientar alumnes que acaben d’arribar i gairebé no saben ni on són, que sovint arriben a mig curs i que cal inscriure tant sí com no, o ajudar pares que amb prou feines poden pagar una excursió o que no tenen un compte corrent perquè cobren en negre, però també buscar un certificat per a exalumnes que estan estudiant una carrera o que volen ingressar als Mossos d’Esquadra. Sort en tenim, de la feinada d’aquests mestres, com la de tants mestres del país, que doten d’un comú denominador joves de cultures tan diverses. La Roser també hi ha fet una feinada tots aquests anys, i en el seu últim dia a l’escola ha estat acomiadada entre aclamacions emocionants per a ella i per als que l’hem acompanyat, perquè una germana no es jubila cada dia.
