La sort de tenir tot el temps del món

Potser no ho recordeu, però en el vostre comandament a distància hi teniu un botó que us connecta amb el canal 33. És aquesta segona cadena que té Televisió de Catalunya i que ha quedat trinxada, invisible i sense personalitat definida. Pel que delaten les xifres d’audiència del 33 és molt possible que faci temps que no premeu el botó. Heu de saber, però, que des de dilluns passat a les deu del vespre hi ha una molt bona excusa setmanal per fer-ho: teniu Tot el temps del món.

En un sentit estricte és un programa de llibres i literatura, on es comença amb unes quantes recomanacions i es continua amb una entrevista a un autor. En realitat, és molt més que això: és un espai de conversa. El títol del programa és tan bonic i suggeridor com el contingut. És una paradoxa que a la televisió, on mai hi ha prou temps per a res, un espai de llibres reivindiqui que té tot el temps del món. I aquesta és la sensació que transmet: d’una serenor reconfortant sense límits ni presses.

La presentadora és l’Anna Guitart, la periodista que millor comunica la sensibilitat literària i el plaer de la lectura a la tele. Només amb les àgils recomanacions del principi del programa et venen ganes immediates d’anar a comprar, amb pijama si cal, tots els llibres que et proposa. Després ens va obsequiar amb una excel·lent entrevista a l’escriptor nord-americà Paul Auster. L’autor va ser insòlitament generós en les respostes. Es feia evident que va establir una molt bona connexió amb la interlocutora. I és que Guitart, més que entrevistar, fa una cosa més difícil de trobar: escoltar. No pateix per preguntar ni completar una bateria de qüestions. No se sent, tampoc, amb la necessitat d’exhibir que porta la lliçó ben apresa i documentada. Ni mostra la preocupació per estimular l’interès de l’audiència. Ella fa el més important: amb discreció, construir amb l’autor un espai de reflexió impecable, propi de dues persones intel·ligents. La resta ho deixa en mans del desig de l’espectador. El seu nivell de coneixement de l’autor, de l’obra i de la trajectòria li permeten conduir amb subtilitat la conversa. Hi ha una intencionalitat clau en l’edició: ens mostren la primera resposta de l’escriptor, no cal ni la pregunta inicial d’ella. I el programa no necessita comiat. Es fon en negre deixant que l’entrevistadora i el convidat mantinguin la conversa perquè, ells sí, tenen tot el temps del món. Prescindim de la tirania escènica del mitjà. Guitart va anar estirant el fil de la conversa amb una precisió refinada i Auster va gaudir explicant: de la cortina invisible de superar l’edat del pare mort, de l’esgotament d’escriure, de les sensacions d’acabar un llibre, de política, de les inquietuds que et porten a voler explicar alguna cosa...

Tot el temps del món és allò que més desitges tenir davant d’un bon llibre i ara, si voleu, també davant de la televisió.