La sort dels no-nacionalistes
Com vostès saben perfectament, els ciutadans de l’estat espanyol, i els de Catalunya en particular, ens dividim en dues grans categories: nacionalistes i no-nacionalistes. Els primers som carrinclons, atàvics, agressius, localistes, tribals, amb una inclinació innata cap a les actituds excloents i totalitàries, i a més anem coberts de caspa i fem pudor d’aixella. Els no-nacionalistes, en canvi, són moderns, cosmopolites, oberts, cordials, progressistes, cultes i viatjats, i a sobre sempre semblen acabats de sortir de la dutxa, frescos i amb un desodorant d’aquells que no t’abandonen.
Però els avantatges de ser no-nacionalista no s’acaben aquí, ni de bon tros. Per exemple, en el terreny del futbol. Si els nacionalistes (no és el meu cas, però vaja...) s’identifiquen amb el Barça, o amb aquella pobra selecció catalana que juga un partit de costellada cada any, i acudeixen a animar-los o a celebrar-ne les victòries amb exhibició d’estelades, no tan sols arriben les multes de la UEFA, sinó que els plouen les acusacions d’estar “polititzant el futbol”, de “dividir l’afició”, d’excloure els que pensen diferent, d’incitar a la violència...
Per contra, quan els no-nacionalistes s’apunten a la cosa futbolística, i abracen amb fervor la causa de la roja, i fins i tot un aspirant a la presidència del govern s’enfunda la samarreta de la selecció espanyola per imitar Manolo el del Bombo, i partits parlamentaris organitzen litúrgies col·lectives de seguiment de l’Eurocopa enmig d’una apoteosi de banderes independentistes espanyoles (què és la rojigualda, si no això?), ningú no diu que estiguin potinejant políticament un esport, ni convertint els símbols col·lectius en patrimoni d’un o uns partits determinats, ni estimulant la intolerància...
Quan els nacionalistes invoquem els drets històrics, i ens remetem al 1714, i denunciem que, en aquelles dates, Catalunya va perdre per la força de les armes la condició d’estat sobirà, els no-nacionalistes ens titllen de reaccionaris, de nostàlgics de l’Antic Règim i els seus privilegis arnats, de falsificadors del passat, d’antimoderns i de carques, com a mínim.
Ah, però aleshores resulta que el primer ministre britànic decideix anar a fer un míting contra el Brexit a Gibraltar (tot i que finalment el suspengués a causa de l’assassinat de la diputada Jo Cox). I tot seguit el govern no-nacionalista de Rajoy qualifica la visita d’“extraordinàriament inoportuna”. I l’articulisme no-nacionalista posa el crit al cel davant d’una tal provocació anglesa, només comparable a aquella del 1981, quan els just married prínceps de Gal·les van començar la lluna de mel pel Penyal, i això va provocar que els reis d’Espanya no assistissin al casament. I alguns dels partits que es presenten a les eleccions d’aquest diumenge amenacen de tornar a tancar la famosa Verja aixecada per Franco, i gairebé tots asseguren que, si governen, exigiran la cosobirania espanyola sobre la Roca.
És a dir, apel·lar al 1714 com a font de legitimitat del sobiranisme català és un anacronisme i una bajanada. Retrotraure’s al 1707 per reivindicar l’espanyolitat de Gibraltar -que rebutgen el 99% dels seus actuals habitants- resulta un plantejament just, democràtic i del segle XXI. Encara dimecres passat, a La Razón, un columnista afirmava, rotund, “que Gibraltar es territorio español y que se trata de un territorio ocupado militarmente por Reino Unido”. I em vaig recordar d’una frase de José Antonio Primo de Rivera que ens feien aprendre de memòria a l’escola: “España limita al sur con una vergüenza”.
Quan, a Catalunya, hi ha hagut algun plantejament ideològicament transversal en defensa dels drets col·lectius (per exemple, l’editorial periodístic conjunt del 2009), els no-nacionalistes hi han vist un unanimisme de tuf totalitari, incompatible amb la democràcia. Quan s’ha configurat una (fràgil) majoria parlamentaria independentista entre Junts pel Sí i la CUP, els no-nacionalistes ho han descrit com un poti-poti espuri, antinatural i monstruós.
Tanmateix, dimarts passat a Madrid l’acreditada plataforma no-nacionalista Libres e Iguales va organitzar un acte per demanar unitat enfront del “desafío separatista”. Hi van intervenir personatges com José María Fidalgo (que prové del comunisme) o Joaquín Leguina (exmilitant del Front d’Alliberament Popular) i Rodolfo Martín Villa (antic jerarca del francofalangisme). Però ningú no va trobar que aquell fos un còctel indigerible, ni que ordir unanimitats per damunt de diferències ideològiques tan grans fos propi dels plantejaments feixistes. Ser no-nacionalista comporta aquest immens privilegi: que estàs per damunt de tota sospita.
En canvi, els nacionalistes hi estem per sota, som els sospitosos habituals. Si, al llarg d’aquests darrers anys, s’ha conegut algun paper de paternitat nacionalista que suggeria la necessitat de crear un servei d’intel·ligència, un CNI català en defensa del procés, les reaccions dels no-nacionalistes s’han mogut entre la riota i la indignació, assortida de referències a la Gestapo o a la Stasi. Aquesta setmana hem descobert per què: ens ho han mostrat, a quatre mans, el ministre Jorge Fernández Díaz i el magistrat Daniel de Alfonso, aquests dos il·lustres no-nacionalistes.