La sort d'envellir

Fa uns dies, una noia em va venir a trobar al vestíbul de RAC1 i em va demanar si podia escoltar-la un moment. No ens coneixíem de res i vaig pensar que em parlaria de les meves novel·les o del programa Vostè primer, en el qual col·laboro.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Duia el cabell curt, ulleres de pasta i estava visiblement nerviosa per haver gosat fer una cosa que –era evident– no estava acostumada a fer.

Cargando
No hay anuncios

Em va demanar si podia explicar-me un neguit que duia a dins, una queixa que no sabia com fer pública, per veure si jo podia ajudar-la d’alguna manera. Va anar de dret al gra: estic fent tractament per un càncer de pit. Vaig seguir escoltant-la mentre a dins meu resolia l’enigma de per què s’havia acostat a mi. Juguem al mateix equip.

La noia va explicar-me que té quaranta-sis anys i que li van detectar el càncer en una revisió rutinària: no tenia cap bony i es trobava bé. Fa mig any li van fer la mastectomia dels dos pits i li van buidar l’aixella perquè hi havia ganglis infectats. Ha fet sis mesos de quimioteràpia i en aquests moments està fent les sessions de radioteràpia. Jo l’escoltava demostrant empatia sense cap esforç, anava fent que sí amb el cap i finalment vaig dir: jo també vaig fer químio i ràdio, però sense mastectomia. 

Cargando
No hay anuncios

Va resultar que ella no sabia que jo també havia tingut un càncer de pit. Va quedar desconcertada i jo encara més. Què l’havia portat a parlar amb mi, doncs? I, sobretot, amb quin objectiu?

Finalment, vam arribar al pinyol de la qüestió. La meva “companya d’equip” es lamenta, més aviat s’indigna, de la gran quantitat de declaracions públiques (en forma de monòlegs o de llibres, en entrevistes o a les xarxes) de persones que es planyen o remuguen pel fet d’envellir. Persones populars o anònimes que s’han “apuntat” al discurs més o menys humorístic de “que pesat és fer-se vell”, “quin drama és la menopausa”, “fer anys em deprimeix”. 

Cargando
No hay anuncios

Vaig mirar de fer una mica de broma amb la meva interlocutora, força més jove que jo: “No et pensis, fer-se vell no és cap xollo”. Va somriure, una mica per educació, i va insistir en la seva argumentació. “Tinc dos fills d’onze i tretze anys i, quan em van diagnosticar, vaig pensar en el mal que els podria causar la meva mort, en la tristesa que podrien sentir i si la seva vida quedaria marcada per sempre”.

I va ser aleshores quan vaig recordar les paraules d’en Joan Maria Pou, en una entrevista que li va fer l’Albert Om per a aquest diari, on deia que, a punt de fer cinquanta anys, estava segur de no tenir cap mena de crisi. “La meva mare va morir amb vint-i-sis anys i la meva dona amb trenta-cinc i les collonades de «ai, em faig gran» no van amb mi”. I també, com un flaix, vaig recordar la seva dona, l’estimada Tatiana Sisquella, quan em deia: “Només vull arribar a vella”.

Cargando
No hay anuncios

I vaig trobar, trobo, que la noia que m’havia vingut a trobar té tota la raó del món. Qualsevol que hagi passat per un tràngol semblant ho sap. He escrit aquest article pels que heu tingut la sort de no haver-hi passat. Celebreu els aniversaris, bufeu les espelmes amb alegria. La vida és cara i fràgil. No ho perdeu de vista.