Un 155 per votació popular?

Sempre es parla de la influència de l’abstenció en els resultats electorals, però no sempre aquest efecte és tan visible com ho ha estat en les darreres eleccions municipals. Quan l’abstenció són uns punts més o uns punts menys de participació, costa de veure-la, però quan passa com a la ciutat de Barcelona el passat 28 de maig, l’abstenció és l’elefant a l’habitació. És tan gran que gairebé no deixa veure què està passant. Les dades de participació, que generalment són més altes als barris més benestants i als d’electors de més edat, són de mal interpretar perquè varien poc. Però el 28 de maig a Barcelona van variar molt. Els barris més benestants van assolir, en moltes seccions censals, percentatges de participació superiors al 75%, molt alts es miri per on es miri. I els barris amb més vot independentista o amb més vot d’esquerres (o amb combinacions de tots dos) van baixar a poc més del 40%. Més de trenta-cinc punts de diferència! Què va passar és el que totes les planes majors dels partits estan estudiant –o ja ho han fet– per redreçar les seves estratègies de cara a les eleccions del 23 de juliol. Els precedents són clàssics: les primeres victòries aclaparadores del PSOE de Felipe González es van fer amb altes participacions. La derrota del PSOE de 1996 va ser amb alta abstenció. La sorpresa de Rodríguez Zapatero el 2004 va ser per una alta participació no prevista.

La participació és el marge natural de queixa dels descontents amb els seus representants habituals. Si Convergència i Unió et deixava d’agradar probablement no se t’acudia votar, com a protesta, el PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya. Probablement t’abstenies. Si es tractava de les eleccions generals, en canvi, probablement votaves PSC, per allò del vot útil contra el PP. I viceversa: del PSC rarament es passava a votar CiU, però fàcilment la queixa derivava en abstenció. Ara ja no hi ha CiU però els mecanismes de decisió dels votants són els mateixos. Quan, des d’una perspectiva mental i política, allò que votem és més lluny de nosaltres, més fàcil és canviar el nostre vot. Com més proper et resulta, més difícil és, i això porta a recórrer a l’abstenció. Per als dirigents polítics és un maldecap incontrolable. Els seus electors deixen de ser “seus” i passen a ser independents sense cap fidelitat. Si són genèricament fidels a l’eix ideològic, a l’eix social o a l’eix nacional, difícilment canviaran d’eix, però sí que s’abstindran per mostrar el seu enuig. Una abstenció massiva pot provocar una derrota electoral contundent, de la mateixa manera que una participació massiva imprevista porta victòries per a les quals els guanyadors poden no estar preparats. Durant la Segona República el vot anarcosindicalista era molt volàtil. Podia engrescar-se amb la República, votar-la amb entusiasme, però després desencisar-se, no tornar-la a votar i trobar-se amb un govern de dretes. El Front Popular va guanyar el 1936 pel vot cenetista, que volia la llibertat dels presos i l’amnistia. Però el seu compromís no va anar més enllà un cop es va haver assolit aquest objectiu.

Què no ens ha de passar ara! Les decepcions amb les dirigències independentistes han portat a càstigs electorals contundents. En repetir-se unes eleccions en menys de dos mesos, hi ha la possibilitat de comprovar si els teus representants habituals han après la lliçó que els vols donar, o si no l’han apresa o no l’han entesa. Algunes forces polítiques poden desaparèixer, com ja ho ha fet Ciutadans, o com ho pot fer Podem. Les repeticions electorals abarateixen el cost d’endegar un projecte polític però també redueixen el temps en el qual es pot enfonsar. ¿Quines són les possibles lliçons per d'aquí un mes i mig? Doncs que tot és possible. Si l’abstenció del vot independentista es consolida, podríem viure un nou 155 per votació popular. Si remunta, es redefineix o es reestructura, la situació serà ben diferent i potser molt nova. Amb el mateix esperit ple d’esperances es mouran els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta espanyoles, i els socialistes.

Mobilització, amb premi, o desmobilització, amb càstig. No ens enganyem: com més important és la representació en qüestió, més dur és el càstig de la desmobilització. Poden no haver-hi segones oportunitats. La importància política de les autoritats que s’elegeixen dona més rellevància als resultats. La desmobilització electoral de l’any 2000, després de quatre anys de govern prudent, per minoritari, de José María Aznar, va portar a una majoria absoluta del PP de la qual encara paguem el preu. Les eleccions municipals ens han recordat la importància del vot, però també la importància d’allò que es vota. Aquells que defensen que el millor és no votar, especialment com més lluny de casa estiguin els representants que votem, simbolitzen a la perfecció l’abast de la nostra miopia col·lectiva.