La sorpresa d''Eufòria'

Després d’un procés de càsting força tronat i més aviat poc esperançador, aquest divendres TV3 va estrenar oficialment Eufòria, el nou talent show que pretén llançar la carrera musical d’un dels aspirants al concurs. I val a dir que aquesta versió en miniatura d’Operación Triunfo està més ben feta i és molt més eficaç del que feia intuir l’etapa prèvia de selecció de concursants. Eufòria és digne i honest.

La dinàmica és l’habitual en aquests programes. La primera gala va començar amb setze participants que finalment van quedar reduïts a una dotzena. El primer cribratge va servir per presentar i conèixer les veus dels concursants, i en les pròximes setmanes s’aniran succeint les eliminacions fins a tenir el guanyador. Que es tracti d’un talent show amb un format més reduït i modest del que ens han acostumat les televisions privades, però, té certs avantatges. D’entrada, el ritme. Al ser un espectacle enllaunat ens estalvien les transicions eternes i la dilatació inútil del format. Eufòria té ritme. També ens van estalviar la part de reality a l’acadèmia per relatar els processos d’aprenentatge. El concurs també estrena el recurs del VAR musical, un espai de control acurat on es revisen les actuacions que, a més, permet investigar el nivell dels participants quan exerceixen el rol de segona veu. L’arrencada coral del programa va ser energètica i ambiciosa i convidava l’espectador a quedar-se. Es nota l’exigència pel que fa a ambientació, il·luminació i vestuari. És més, traspua la sensació que els professionals que treballen darrere les càmeres s’han divertit intentant acomplir amb uns requeriments estètics determinats. La realització és precisa, meditada i amb una coordinació molt estudiada amb la part de treball coreogràfic. El càsting ha aconseguit proporcionar, a més, un grup molt divers. Tots ells podrien ser perfectament els protagonistes d’una sèrie de ficció. I potser d’aquí ve el nom del programa. Cadascun dels participants gairebé té el seu equivalent entre els protagonistes de la sèrie Euphoria de HBO Max, que està tenint tant d’èxit entre el públic adolescent. Els rols estan escollits amb voluntat gairebé quirúrgica. Eufòria és un producte molt coral i no fa patir més enllà dels titubejos dels presentadors de l’espectacle. No cau en un excés de visualització d’un lideratge concret i reparteix molt bé el joc entre els professionals que formen part del personal acadèmic. 

Res és casual en un programa on cada pla, cada seqüència, cada manera d’utilitzar l’espai, cada cançó i cada coreografia sembla escollit amb criteri artístic i mai per inèrcia. I segurament per això aquest talent show recupera amb astúcia una tradició mediàtica que feia temps que TV3 no posava a prova: el prime time de divendres com un espai de confluència familiar davant de la tele. Eufòria sap molt bé qui vol trobar a l’altra banda de la pantalla.