Sorpresa al Constitucional
Al final ells mateixos varen trobar que l’espectacle era massa esperpèntic i varen trobar una solució de compromís: permetre la votació al Congrés a la tarda i ajornar fins a dilluns la reunió del ple del Tribunal Constitucional que ha de decidir paralitzar o no (ja sabem que sí) la reforma judicial. Amb el que ja s’ha vist, però, el paral·lelisme és obvi: el TC es comporta amb el Congrés de Diputats igual que s’ha comportat reiteradament amb el Parlament de Catalunya, des de les votacions dels 6 i 7 de setembre del 2017 (que van acabar amb la presidenta Forcadell a la presó, un majúscul escàndol democràtic) fins a la recent causa contra la mesa que va permetre una votació per reprovar la monarquia (que ha acabat arxivada, però que igualment representa la judicialització de què pot i no pot votar un Parlament, una cambra de sobirania popular). Els qui no ho vulguin admetre diran que no és el mateix, perquè el Congrés representa, precisament, la sobirania del poble espanyol, mentre que el Parlament... bé, mentre que els Parlaments autonòmics mai poden tenir la pretensió de legislar sobre res que es pugui considerar d’interès nacional, començant per la indivisible unitat d’Espanya.
Tanmateix, el paral·lelisme no tan sols existeix sinó que és flagrant. Jaume Asens, autor intel·lectual de la reforma, diu que aquest és l’atemptat més greu que ha rebut la democràcia espanyola des del 23-F. Seria més exacte dir que és l’atemptat més greu des de la sentència del mateix Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, i després de les successives actuacions del mateix alt tribunal (i del Suprem, i de l’Audiència Nacional, i de la Fiscalia) per donar una resposta al Procés que va tenir la relativa novetat de no ser militar, sinó judicial, però igualment repressora.
El PSOE i Podem farien bé d’entendre que és il·lusori judicialitzar la política per reprimir un moviment polític i ciutadà plenament democràtic i esperar que això després no tingui conseqüències contra els mateixos que ho permeten. El que ha passat és que el govern d’Espanya ha volgut tirar endavant una reforma del poder judicial, però el mateix poder judicial ho ha impedit perquè la mala praxi política de l’estat espanyol (en què la confusió de poders és interessada i sistèmica) l’autoritza a fer-ho: fins i tot diríem que l’hi empeny. De passada, el Constitucional també obre un nou motiu de disputa interna entre els dos partits que formen el govern de coalició, cosa que els magistrats fan amb entusiasme. És el govern de les togues, quan les togues desitgen un altre govern de coalició, però format per PP i Vox, que són els partits que dominen la cúpula judicial. I estan disposats a fer el que calgui, encara que sigui carregar-se l’estat de dret, per continuar dominant-la. Duen més de deu anys comprovant que no tan sols poden actuar d’aquesta manera impunement, sinó que després ells mateixos es poden promoure en ascensos o carregar-se de medalles per celebrar-ho. Diran que ho fan (i no toleraran discrepàncies al respecte) en defensa de la democràcia.
