Estic sorprès

Estic sorprès. Estic veritablement i aclaparadorament sorprès que un altre jove nord-americà hagi decidit obrir foc de manera indiscriminada contra els seus conciutadans en un espai públic.

Estic sorprès que un altre jove d’un país on les pel·lícules estan plenes d’armes i violència, i s’hi presenta el fet de “carregar-se” gent com una “solució” perfectament normal als problemes apressants de cadascú, volgués arrabassar la vida a altres persones.

Estic sorprès, del tot sorprès, que algú que s’hagi criat en una cultura en què als nens se’ls planta una pantalla als morros des d’abans que aprenguin a parlar i en què, a molts, rara vegada se’ls obliga -o se’ls demana educadament- que es comuniquin cara a cara amb els seus propis familiars asseguts a l’altre costat de la taula -per no dir amb persones d’altres llocs o generacions- i, per tant, no arriben a adquirir una mínima maduresa pel que fa als seus hàbits d’interacció o la seva capacitat de negociació, senti el desig de cosir a trets altres persones quan la frustració, com és inevitable, fa acte de presència en la seva curta existència.

Estic sorprès, del tot sorprès, que una cultura en què es glorifica a tothom que porta uniforme i va armat i en què els abusos policials i la deshumanització que hi ha al darrere s’exhibeixen com a entreteniment en programes de telerealitat, produeixi individus que vulguin rebentar a trets els que ells mateixos, fent ús del seu criteri personal (ben mirat, per què només s’han de poder divertir els policies?), han decidit que són “elements indesitjables” de la societat.

Estic totalment sorprès i realment bocabadat que en una societat en què es diu a les persones des dels primers moments de la seva vida que en realitat la confiança no existeix, que a la pràctica establir una col·laboració mútuament beneficiosa és impossible i que, malgrat els somriures falsos que de tant en tant esbossem per efectuar les moltes “transaccions” interessades que cal fer a la vida, d’una manera o una altra, tots competim contra tots ininterrompudament, un jove se senti prou alienat per voler segar la vida d’uns quants joves en qüestió de segons.

Estic bocabadat, del tot bocabadat, que un país en què els videojocs són un dels passatemps preferits dels homes joves i no tan joves (i d’algunes dones) i s’ha generat una subcultura en què seure al sofà dia rere dia i “matar” gent imaginària és el millor que hi ha després d’un orgasme perpetu, produeixi joves que vulguin “carregar-se” els seus professors o qualsevol grup de nois i noies a qui en aparença els vagin millor les coses en aquest moment de la vida.

Estic sorprès de veritat, profundament sorprès, que una cultura en què l’educació, en lloc de considerar-se un viatge d’emancipació i descobriment, es considera un procés punitiu i de control social cada vegada més sever que té per objectiu últim abastir els que ja són rics i poderosos d’un cos de treballadors submisos, desproveïts d’imaginació i, en últim terme, prescindibles, generi la mena de ràbia entre els joves que porta alguns a voler fer justícia pel seu compte, com han vist fer tants cops a les pantalles pampalluguejants de la seva infantesa.

Estic sorprès, profundament sorprès, que en un país que envia milions de joves en general pobres i poc qualificats a cometre atrocitats espantoses contra persones innocents que ni coneixen ni entenen i, després d’exigir-los això, en diu herois quan ells mateixos saben en el fons que sovint han actuat com bèsties sociopàtiques, produeixi un nombre anòmalament elevat de joves amb una ràbia implacable.

Estic sorprès, realment i honestament sorprès, que un país en què la classe dirigent parla amb desdeny “d’acabar amb els malfactors” i un president suposadament progressista decideix (infringint totes i cadascuna de les normes de conducta promulgades durant els 800 anys que han transcorregut d’ençà que Joan I d’Anglaterra va firmar la carta magna) que té plens poders per assassinar els ciutadans nord-americans que, fent ús de la seva poderosa imaginació, consideri que són una taca cancerosa al cos polític, produeixi persones que cada vegada se senten més legitimades a recórrer a mitjans semblants per extirpar la multitud de “tumors humans” aberrants que habiten entre ells.

Sí, estic sorprès. Estic profundament i greument sorprès pel fenomen de les matances perpetrades per joves en aquest país.