Les campanyes electorals tenen un punt de ritual, però els rituals s’han d’adaptar. No són el mateix la comunicació que es limitava a la premsa escrita, la ràdio i la televisió pública que la immensa selva dels mitjans actuals. Els rituals per als devots, com els mítings en carrers i places, fan riure. L’exhibicionisme dels actors no contribueix a honorar la política.
Els criteris que segueixen les juntes electorals en nom d’una presumpta igualtat de condicions no són més que un brindis al sol. Un exemple evident: els debats televisius amb presència de totes les candidatures amb representació parlamentària que s’imposa a les televisions públiques. Podria ser un espectacle atractiu una vegada, però quan s’encadenen, un darrere l’altre, durant quinze dies s’acaben fent insuportables. Caldrien actors molt excepcionals perquè realment poguessin generar interès i fins i tot donar alguna sorpresa de certa volada que marqués diferències. Els titulars que generen deixen constància de l’absurd. S’imposen el soroll i l’anècdota. Els candidats es veuen abocats a uns exercicis de sobreactuació que fan vergonya. Un debat a dos sempre és més ric i més intens que el soroll del foc creuat a diverses veus en què es busca més l’ocurrència que les idees.
Tot plegat fa que les campanyes ni aportin informació per triar millor ni donin llum a les identitats de grup; més aviat banalitzen, són una col·lecció de tòpics i exabruptes que divideix els actors en dos grups: els continguts (que es posen en evidència quan es volen apuntar a la gresca) i els eixelebrats. Ja sé que la política busca la sublimació del conflicte per la paraula. Però quinze dies sortint del despatx al carrer per acostar-se a la gent mereixerien un punt més d’imaginació i de destresa. Dit d’una altra manera: la campanya és un ritual que s’hauria de repensar.
I, en aquesta línia, una segona reflexió. A partir de demà, un cop coneguts els resultats, la responsabilitat dels polítics és garantir la governança. Els hem d’exigir que siguin capaços de formar govern, encara que hagin de contradir algunes promeses i hipèrboles de campanya. És la seva feina. És cert que el més probable és que a Esquerra Republicana li toqui el marró de decidir. És l'única peça del tauler amb possibilitat d’estar a les dues combinacions racionalment possibles. Però tots haurien de buscar com sumar. L’alternativa és la repetició d’eleccions. És a dir, seguir allargant la provisionalitat en un moment en què és urgent girar full, emprendre una nova etapa.
