Molt soroll per no res

BarcelonaAntonin Artaud va pronunciar la conferència El teatre i la pesta a la Sorbona de París l’any 1933. Hi reivindica la capacitat transformadora del teatre, d’un teatre capaç de capgirar els valors establerts i transformar l’ànima dels individus com la pesta fa amb el cos dels infectats. No sabem com va ser la sessió, però tenim les paraules d’Anaïs Nin, que assegurava que el creador del teatre de la crueltat va sorprendre assolint el paper d’un infectat per la pesta i exposant tot el seu deteriorament amb precisió científica.

La versió de Jordi Coca oblida la naturalesa original del text i el converteix en un monòleg d’una dona exquisida que parla amb els convidats, els espectadors, a casa seva. Un monòleg de reflexió transformat en una mena de confessió amb voluntat de tragèdia de tall clàssic. La confessió d’una dona de l’alta burgesia que veu molt de vi, que pateix, il·lustrant el monòleg amb un escollit recull d’accions que no acaben en cap moment d’integrar-se en la funció. El text, d’interès exclusiu per a grans amants del teatre, vol convertir-se en un espectacle potenciant els indubtables dots d’Esther Bové, que es compromet amb la direcció de manera formidable i ens mostra una brillant actuació, aliena, però, a les intencions originals de l’autor. Segur que els simbolismes que es manegen són evidents per al director, i que ell coneix la intenció dels fragments musicals que es colen al text, però els primers no ho són tant i els segons semblen inútils il·lustracions. El teatre ens ha de descobrir una veritat més profunda, més trasbalsadora, ens diuen al dossier. Doncs no l’hem trobat.