El soroll de la nit

La senyora Rigau i la seva filla decoren el balconet amb llums solars (les mateixes que fan servir per Nadal). Vindran convidats, els amics i la família, amb coques, ampolles de bombolles, truites de patates i potser formatge i embotits. S’ha acabat el curs, soparan a la fresca, amb els mosquits rondant. Es posaran vestits de flors, notaran suor a les sofrages, faran la broma de l’aigua amb propietats màgiques.

“Li dono, ja?”, pregunta la filla. És l’hora de donar la pastilla al gos. I fins i tot aquest gest, mig adormir la bèstia perquè no pateixi, és divertit. La nena posa una capsuleta blava a dins d’un formatget i l’ofereix al gos, amb una boca mig científica, mig amoïnada. El gos s’ho empassa. Ja està fet. Llavors la filla fa: “Ostres, tia...” Li diu “tia”, de vegades, a la mare, i quan ho fa és bon senyal, perquè vol dir que està feliç o no gaire emmurriada. I pregunta: “Què deuen fer amb els gossos a Ucraïna?”

La mare, que també està feliç de fer un acte tan civilitzat com decorar el balcó per a la festa de la nit, li contesta de la mateixa manera: “Sí, tia”. Perquè és veritat, no hi han tornat a pensar més en la guerra d’Ucraïna, que fa només un mes (quant fa que va començar?, era divendres?) estava tan present. Ara ja està cronificada, és una guerra rutinària, no se sap qui mor, ni se sap qui se’n va, ja no surt per la tele el president vestit de soldat.

Totes dues riuran i ballaran, avui, potser s’acabaran barallant perquè sempre s’acaben barallant. Aniran a dormir tard, agombolades pel soroll llunyà d’algun petard, no gaires, aquest any. I serà el mateix soroll, en el fons, que el d’aquella gent d’allà, que, sense cap mena de dubte, sense cap mena de dubte possible, els provoquen aquesta pena i aquesta culpa per la poca pena i per l’amnèsia, tan lògica, d’altra banda.