Aquests dies de finestres obertes matí, tarda i nit perquè passi una mica d’aire, ni que sigui calent, és inevitable sentir una altra vegada tots els sorolls de la ciutat. Els crits de la mainada quan entren a escola, la perforadora de les obres que fan sota casa per arreglar el carrer, el martell de casa dels veïns que reformen la cuina o el bany o totes dues coses, el camió de les escombraries que s’emporta el que es recicla i el que no, l’insofrible xiulet que fan els cotxes actuals per qualsevol cosa, les sirenes de les ambulàncies, els autobusos que giren, la conversa poc discreta d’uns homes sota el balcó, els riures d’unes noies que passen, els ocells que no deixen de piular. És inevitable també, ara que comencem a deixar enrere la pandèmia, o és el que sembla, recordar aquells dies de silenci de quan tot estava aturat. I enyorar-lo. Només el silenci. I el que cadascú vulgui posar a la seva llista de coses bones del confinament.
Es parla massa poc de la contaminació acústica i hauríem de començar a escoltar-la per evitar que el silenci ens continuï sorprenent. Un estudi liderat per la investigadora Marta Solé del Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques de la Universitat Politècnica de Catalunya ha demostrat que el soroll que fem al mar perjudica, entre d’altres, les praderies de posidònia. Aquesta recerca evidencia la capacitat humana de reduir aquestes praderies, de les quals ja fa temps que es coneix la importància ecològica, per aquesta creença persistent que la Terra ens pertany i hi podem fer qualsevol cosa. Anar amb moto per l’aigua, per exemple. Comença la temporada d’emprenyar la natura una mica més si cal. Ens hi va la vida. Però tenim una mirada tan curta de vista que pensem que millor que desaparegui la posidònia perquè ens embruta el bany de mar.
Hem acceptat i assumit el brogit com un tret irremeiable del nostre entorn, però, en canvi, no fem prou soroll quan ens maten cada dia a una de nosaltres i als nostres fills, quan ens violen i les acusades som nosaltres, quan desnonen els nostres veïns que s’acaben llançant desesperats al buit a què els aboca aquest sistema inclement, quan ens apugen descaradament el preu de la llum i la solució política és que ens l’apugin igualment però unes hores més tard, quan s’utilitzen els indults com el xantatge que són i com a base d’un diàleg estèril ple de condicions inacceptables, quan pretenen que un poble deixi de ser lliure perquè la Constitució ho prohibeix, quan d’un rei es diu que ha marxat a viure a Abu Dhabi perquè ha volgut, s’impedeix una investigació parlamentària després de descobrir comptes molt poc patris a Suïssa i Andorra però se li continuen pagant uns diners dels nostres impostos, quan els exiliats polítics són fugats de la justícia, quan les injúries a la Corona són un delicte i es persegueixen cantants mentre s’aplaudeixen els càntics dels feixistes i les seves organitzacions, quan es reuneix el G-7 per parlar durant més de 30 segons de com continuar explotant els països pobres a canvi de vacunar-los el 2022, quan països de la UE com Hongria i Polònia estan restringint cada vegada més els drets de les dones i de les persones LGTBI, quan les clavegueres dels estats sempre estan tan plenes de merda i netejar-les és només una fantasia. Quan s’han perdut les utopies i les distopies ens passen per sobre com una piconadora, fent escàndol per alertar-nos però no prou per despertar-nos.
En algun moment del món aquest soroll ens hauria de portar a un silenci plaent i no a aquesta calma inquietant.
Natza Farré és periodista
