La sordidesa de la política

Parlo amb un tècnic que va acabar en política. Ara ha decidit deixar-ho i tornar a la seva feina. Sent que corre el risc de convertir-se en un professional de la cosa i desconnectar-se de la realitat del dia a dia. Li fa pànic enquistar-se en càrrecs públics i acabar convertit en algú a qui algun dia hauran de col·locar vés a saber on per agrair-li els serveis prestats.

Parlo amb un polític al qual la realitat ha expulsat dels càrrecs públics que tenia. Busca feina. Irònicament diu que ja ha actualitzat el currículum a LinkedIn. És jove i, a pesar de ser un professional de la política, ha conservat lligams amb la vida civil i tindria fàcil trobar alguna feina. El seu somni, però, és reenganxar-se en algun lloc o, almenys, no desaparèixer de l’aparador públic. Públic polític, esclar.

Parlo amb una persona que té un important càrrec de gestió relacionat amb la comunicació, la política i els mitjans. Vaja, no mana directament, però influeix. I molt. Reflexiona sobre els anys que porta en el càrrec i pensa que això té data de caducitat. Ho concreta amb una frase: “Cada dia que passa és un dia menys que em queda aquí”. En aquest temps no ha perdut mai el contacte amb la universitat i ha continuat donant classes. “Ha sigut la meva manera de no perdre de vista la realitat de les noves generacions i saber el que passa a la societat que ve”.

Tres històries que m’han vingut al cap veient personatges al final del seu cicle polític i vital que s’arrosseguen per ser en una llista electoral. I no per millorar la nostra vida sinó com a forma de continuar cobrant a final de mes. Terrible.