Els sopars ridículs
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
El nostre món modern és ple de sopars ridículs, i sobretot de sopars ridículament cars. En els últims anys, si bé la gastronomia ha millorat en molts aspectes, ha empitjorat en l’obsessió de voler enriquir les menges desfigurant les fórmules primeres i irreprotxables. La pèrdua de la simplicitat i de la funció estricta del menjar porta a excessos de decorativisme. Quan hi ha un imbècil que, per exemple, acoloreix les viandes o lliga el caviar amb la tòfona blanca del Piamont, la decadència de la cuina és un fet. Perquè si existeixen bons cuiners innovadors, també es produeixen uns monstres pretensiosos i dogmàtics, bufats plens de pretensions maquillen les seves ineptes i esplendoroses creacions amb caviar, amb tòfona, amb els productes més sofisticats per poder augmentar els preus. La culpa és dels nous rics i del socialisme-caviar, per fer servir una expressió francesa, ja que a França ha dominat el caviar en la seva daurada corrupció dels nostres dies. Davant de tot això, he de dir que estic totalment d’acord amb l’opinió que defensen els esperits més selectes de la gastronomia francesa, des d’un dur teòric com Curnonsky a un pràctic com Paul Bocuse, segons la qual el gust del veritable gastrònom s’inclina sempre per la simplicitat. Això, de vegades, sorprèn els qui consideren que la gastronomia sumptuosa és un deure social per a l’home que ha arribat a poder anar llarg d’armilla i que la seva obligació és engolir coses horripilants com un tàrtar de salmó als dos caviars, i amb una guarnició de petites rodanxes de tòfona, o es mengen un ànec al caviar, perquè el caviar no pot faltar en la confecció d’aquests pecats de supèrbia gastronòmica. (El caviar com a ingredient val ben poca cosa.) De tota manera, i abans d’acabar amb aquestes consideracions escrites amb una petita ira i una irreparable malenconia, he de subratllar que no vull dir que tan sols siguin recomanables els plats barats o els restaurants rigorosament econòmics, si és que en queda algun. Volia afirmar simplement que la gastronomia no és un problema d’establiments cars i barats, sinó de restaurants bons i dolents, i que si és difícil gastar pocs diners i menjar bé, gastar-ne molts i menjar excel·lentment és també una ciència més problemàtica.
