Sopar amb Obama o amb Mas?

El sopar anual dels corresponsals de la Casa Blanca és un exclusiu acte de gala destinat a 2.700 convidats com a mínim. Hi assisteixen professionals dels mitjans de comunicació i els polítics de qui fan el seguiment informatiu, però si ets periodista i t'hi conviden, t'has de considerar membre d'un club molt selecte.

¿És lògic, això?

Dissabte 27 d'abril, asseguda en una de les limusines negres que a centenars es dirigien a l'Hotel Hilton de Washington, observava un membre de les forces d'ordre públic que, equipat amb els seus estris, dirigia la circulació dels cotxes que entraven a l'hotel. Al pit hi portava un rètol blanc que deia "Servei Secret". Vaig riure; ell no. Representava, però, que havia de ser divertit: una nit sencera dedicada a intercanviar bromes entre el president dels Estats Units i uns periodistes que li demanaven explicacions. ¿Oi que és una idea fantàstica? ¿Un baròmetre de la democràcia tan sa com, per exemple, unes eleccions lliures?

¿Veieu on vull anar a parar?

Uns periodistes van fundar el 1914 l'Agència de Comunicacions de la Casa Blanca (WHCA, segons la sigla en anglès), quan es van assabentar que un comitè del Congrés seleccionaria els periodistes que podrien assistir a les conferències de premsa del president Wilson. Des d'aleshores, l'Agència s'ha encarregat del procés d'acreditació per accedir al president. I els sopars s'han convertit en una cobejada tradició de Washington. Quinze presidents dels Estats Units han assistit com a mínim a un sopar, i heu de saber que l'assistència de les dones va estar prohibida fins que el president Kennedy, gran admirador del sexe femení, va dir que boicotejaria l'acte si no s'aixecava la prohibició. Bill Clinton, un altre entusiasta admirador del sexe femení, va dir, quan estava a punt de deixar el càrrec de president: "D'aquí un any hauré de veure algú altre fent aquest discurs. I tindré un brot d'aquesta rara malaltia exclusiva dels expresidents, el TDAR: trastorn per dèficit d'atenció rebuda".

Tan bon punt vaig entrar al sancta sanctorum calçada amb unes heroiques sabates de taló alt, vaig entendre per què hi ha gent que qualifica despectivament Washington de "Hollywood dels lletjos". Hi havia tantes estrelles rutilants a les pre-parties -festes prèvies a l'acte- organitzades per mitjans com The Washington Post , la CNN i Reuters que gairebé calia portar ulleres de sol per detectar els autèntics famosos. Em permetreu que citi de passada alguns coneguts meus: Nicole Kidman, Steven Spielberg, Daniel D. Lewis, Sharon Stone, etc. També vaig entendre per què molts periodistes i diversos diaris pensen que aquest sopar "il·lustra la facilitat amb què una Casa Blanca impulsada per objectius propagandístics aconsegueix que els mitjans de comunicació de Washington participin en els seus xous". Són paraules de Frank Rich, columnista de The New York Times , que d'aquesta manera anunciava que el seu diari ja no participaria més en aquests sopars. O, com va dir Tom Brokaw, presentador de noticiaris televisius: "Nosaltres som Versalles; els altres, que mengin pastissos".

Bé, jo era a la festa, però us puc dir que aquest any, a causa de la recessió, no hi ha hagut xampany. Per tant, haurem de dir "que mengin pa de pessic".

I ara us demano que feu un esforç d'imaginació: Mariano Rajoy, François Hollande o Silvio Berlusconi assisteixen a un sopar de gala en què han de fer acudits i ser simpàtics amb les dones! Ho dic sense ànim d'ofendre, només per posar un exemple.

Haurien d'estar a l'altura de les expectatives de 2.700 convidats ja mig torrats pel vi (no xampany) consumit a les pre-parties . D'entrada, haurien de riure's d'ells mateixos per demostrar que en són capaços: "Ja no sóc aquell jove i captivador socialista musulmà d'abans [rialles]", va dir el president Obama, lluint el seu somriure seductor. Després haurien d'adreçar-se als mitjans de comunicació: "La meva feina és fer de president; la vostra, fer que jo sigui humil. Francament, crec que jo la faig molt millor, la meva feina [rialles]". I a aquesta barreja hi haurien d'afegir una sèrie d'observacions ben documentades destinades a deixar anar algunes veritats d'aquelles que convé dir amb un somriure. Diuen que la millor broma és la que fa riure uns segons i pensar durant deu minuts. "Sé que últimament la CNN ha rebut alguns cops, però la veritat és que admiro el seu compromís de cobrir tots els angles de la notícia, per si de cas n'hi ha algun de correcte" (rialles i aplaudiments). No es pot negar que el president va tenir més gràcia que Conan O'Brien, l'humorista que ens havia de fer riure a tots.

Així doncs, metre tornava asseguda a la limusina negra, vaig tenir un somni. Un somni absurd i ambiciós, però perfectament possible.

Els europeus també organitzaríem un gran sopar de gala en què els nostres caps d'estat es riurien d'ells mateixos. Hi convidaríem el rei Joan Carles, amb el gendre i la infanta, i difondríem una falsa notícia d'actualitat titulada "Al capdavall, no és tan greu". El president Mariano Rajoy seria la nostra estrella convidada: faria el paper de líder carismàtic i, envoltat d' indignats al límit de les seves forces, afirmaria que no ha rebut mai cap sobresou secret com a membre del PP. François Hollande etzibaria a tothom un sermó sobre la justícia i la necessitat de tenir les mans netes. Silvio Berlusconi vindria vestit d'intel·lectual ascètic i ens parlaria del llibre que està escrivint sobre l'abstinència i les virtuts d'una vida austera. David Cameron ens diria per què no vol formar part d'Europa, però, francament, els britànics són els que expliquen els millors acudits. Pel que fa a Artur Mas, seria el nostre convidat sorpresa. Saltaria en paracaigudes sobre l'escenari per fer un sensacional discurs titulat "La meva conversió populista al nacionalisme radical en menys de 24 hores". El primer que faci cargolar-se de riure Angela Merkel guanya un rescat.

Escolteu: si més no, això de riure funciona. Milions de nord-americans van seguir per televisió en directe el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca.

Vet aquí el nostre eslògan per a la festa: "Els que riuen viuen més anys". De debò.