La sopa de plàstic
Un dia pot ser que anem al supermercat, passem per caixa amb el cistell ple, ho fiquem tot ràpidament en bosses de plàstic i ens disposem a anar cap a casa. Aquell dia, pot ser que en sortir del supermercat es giri un cop de vent, i que d'entre les nostres bosses plenes de queviures se'n desprengui una que, buida, ens hi havia quedat enganxada fortuïtament. Després de l'ensurt, la veurem enlairar-se, amb aquell soroll i aquell moure's a batzegades característic de les bosses de plàstic al vent. Potser fins i tot algú altre s'aturarà a mirar-la, tot rememorant aquella escena mítica de la pel·lícula American beauty .
Nosaltres ens mirarem bé totes les altres bosses plenes, per assegurar que no se'ns escapi res més, potser farem una ullada al cel, a veure si amenaça tempesta, i finalment farem camí cap a casa per fer el sopar, sense tornar a pensar mai més en aquella bossa que es va escapolir.
Però mentre ens refugiem a casa nostra, la bossa començarà un llarg camí ple d'aventures. Potser s'esgarrinxarà entre les branques d'un arbre urbà, o caurà indefensa a les urpes d'un gos juganer. Potser quan amaini la ventada s'aturarà a reposar a l'asfalt i quan passi un cotxe se l'endurà enganxat a la graella del davant. Potser quedarà morta en un voral fins que un escombriaire l'enxampi i la dipositi al contenidor groc. O potser perdrà alçada sobre un riu, entrarà en contacte amb l'aigua i quedarà atrapada per la seva força bellugadissa. I així doncs -si no és que l'ham d'algun pescador d'aigua dolça interrompi el seu recorregut- la nostra bossa de plàstic no biodegradable arribarà finalment al mar, on recorrerà molts quilòmetres d'aigua fins que es trobarà amb diversos exemplars de la seva espècie, que hauran fet un viatge més o menys similar.
Si més no, això és el que ja han fet els milions de tones de plàstic que suren pels nostres mars i oceans. Com per exemple a la zona centre-nord de l'oceà Pacífic, on es troba la concentració més gran de deixalles marines descoberta fins ara. La Great Pacific Garbage Patch, també anomenada Sopa de Plàstic del Pacífic, és una acumulació de deixalles majoritàriament de plàstic que ocupa una superfície comparable a dues vegades l'extensió de la península Ibèrica. Aquesta sopa està atrapada pels corrents rotatius del Gir del Pacífic Nord. Un brou semblant s'ha descobert també al nord de l'oceà Atlàntic. Una mica més reduïda, però no menys preocupant, és la concentració de plàstics flotants al nostre Mediterrani, que s'ha estimat en 250.000 milions de partícules i un pes d'unes 500 tones.
En aquestes escudelles marines no només hi suren bosses de plàstic, també hi ha raspalls de dents, xeringues, pilotes, peces de Lego, ampolles de refrescos o safates d'envasar. Objectes de tota mena que potser fa 50 anys que suren, o potser hi acaben d'arribar. Alguns d'aquests habitants plàstics acaben pescats pel bec d'un albatros, es colen entre les barbes d'una balena o, tot fent-se passar per una medusa, s'introdueixen a l'estómac d'una tortuga i li causen la mort.
Els oceans han deixat de ser aquell recurs inesgotable on sempre hi trobarem peix i on les deixalles s'esvaeixen en la immensitat. És evident, doncs, que cal fer alguna cosa. Per això celebro el projecte pilot anunciat per la comissària de pesca de la Unió Europea, pel qual un grup de pescadors francesos es posarà a capturar plàstics en lloc de peix. Només hauran de canviar el tipus de xarxa, localitzar les zones amb més concentració de plàstics i, un cop pescats, anar a vendre la mercaderia a les plantes de reciclatge en lloc de la llotja.
La cosa té bona pinta, perquè a més d'ajudar el medi ambient, trauria alguns pescadors de l'atur. Però amb això no s'acaba el problema: cal evitar que el plàstic arribi al mar i aconseguir-ho és feina de tots plegats. Perquè de moment, tota la sopa de plàstic que no capturen els pescadors, es va esmicolant, se la van menjant els peixos i acaba a la nostra taula, surant a la sopa de peix.