On són els treballadors de la llar?

“Si la meva mare és com de la família, per què és l’única que li renta el cul a la teva àvia?”. És la pregunta que fa la Libertad, filla adolescent d’una treballadora de la llar colombiana, a la Nora, la filla també adolescent de la família acomodada per a qui treballa la seva mare al film Libertad de Clara Roquet. La pregunta és rellevant perquè conté una radiografia de les diverses opressions que pateix el personatge de la Rosana, l’assistenta immigrada, per raó de gènere, raça i estatus econòmic. Així, aquest personatge vindria a representar l’estereotip de la treballadora de la llar tal com l’hem codificat en el nostre imaginari i la forma com el cinema continua alimentant-lo infinitament. Aquest estereotip mostra sempre un personatge femení, sovint racialitzat i de classe social baixa que, quan ocupa l’espai fílmic, és només per evidenciar la pesantor d’una vida abocada a la servitud, als altres, i a la irrevocable renúncia dels somnis propis. En l’última dècada n'hem vist arreu, des del film ianqui Criadas y señoras fins al brasiler Una segunda madre, passant pel mexicà Roma o el peruà Canción sin nombre. En totes aquestes pel·lícules hi percebo un malestar profund, fins i tot un cert dolor, perquè s'hi fa evident l’estructura de poder que les fa existir i que té l'origen en el nostre sistema econòmic. D’alguna manera són personatges que segueixen posant de manifest allò que als anys seixanta Betty Friedan va anomenar “el malestar que no té nom” en relació amb la figura de la mestressa de casa i el seu sentiment d’empresonament en el confinament de la llar. Però, em pregunto, ¿el cinema podria contribuir a crear un nou imaginari per a aquest col·lectiu que pogués tenir un retorn a la realitat?

Aquesta reflexió ve motivada per la notícia que les treballadores de la llar finalment començaran a cotitzar aquest mes d’octubre en el Règim General de la Seguretat Social i, per tant, tindran dret, per primer cop al nostre país, a l’atur. Una demanda que vindria a corregir una exclusió històrica, a parer meu totalment injustificada, d’aquest col·lectiu que aplega prop de 400.000 persones a Espanya i que ens obre els ulls a com continuem d’enquistats i normalitzats en les violències creades pel patriarcat capitalista i el seu sistema de classificació de les persones. Un sistema que resulta ja insostenible, indefensable i, sovint, aberrant. En aquest sentit, és revelador que un 95% del col·lectiu siguin dones, mentre que els homes només representen un 5% segons dades de la Seguretat Social. Com sempre, les que s’han vist obligades a servir i renunciar són elles. Em pregunto on són aquest 5% de treballadors de la llar. Per què el cinema no s’anima a representar-los i, fent ús del seu enorme poder transformador, prova de contribuir a dibuixar una nova realitat més justa? Ara que les treballadores de la llar han pogut conquerir un dret fonamental semblaria el moment adequat per avançar invariablement cap a una transformació real del col·lectiu i, de retruc, si pot ser, dels fonaments del patriarcat capitalista.