La joventut es va inventar amb els malucs: el rock'n'roll. Abans, res. No existia. Als 12 anys, cap a suar la cansalada. Després, les criatures van començar a estudiar a granel, a passar-se l’ADN per discoteques, a inhalar resina, etc. Ara la joventut s’allarga fins als 30. I diuen que s’hauria de ser catalogat com a jove fins als 35. Ja ho deia aquell anunci de residències low cost: el drama de ser vell és haver sigut jove. Això s’ho deixa inventar un jove de 155 anys. Al clot.
Sota terra i fora placenta. Aquesta és la qüestió. Els éssers humans, que no animals, no tenen angelets. A tot el món passa això, i també a certes parts del quadrant nord-est de la troposfera. No s’engendra. Problema. Potser les futures granges de persones amb xeringa genètica ho solucionaran. Pagui 100 subjectes i se n’endú 200. En fi. Però quin impacte tindrà que hi hagi menys joves a la societat? Depèn, esclar. Però a Catalunya, malament.
Aquí, els petarrells estan molt associats a la terra. Durant una desena d’anys milers de nens catalans anaven a les manifestacions independentistes. Aquells xiquets, molts ja són majors d’edat, així han crescut: creient que Catalunya seria independent. On són? Hi són, esclar. No han deixat de ser independentistes, però no volen saber-ne res. Que cadascú carregui el seu mort. I entre tots continuarem vivint de la funerària. Sembla que se senti de dins de la caixa aquell crit que ve del més enllà: “Catalunya té joventuts! Catalunya torna a ésser!”
Es va cridar en un moment frontissa. El 22 de març de 1936 a Barcelona. Pocs van veure el que venia. Pocs també ho volien veure. Per això les paraules són adreçades als joves. Parlar, avisant del futur i per al futur, Manuel Carrasco i Formiguera, líder d’Unió Democràtica de Catalunya, que amb una “emoció” que “la sentim en tota la seva intensitat aquells que estem ja a la meitat del camí de la vida i que després d'haver ajudat amb les nostres angoixes i el nostre sofriment personal el moviment per al retrobament nacional de la pàtria, podíem experimentar en veure l'estat de penúria en què es troba avui a Catalunya el moviment nacionalista, el dubte cruel i amarg de si valia la pena d'haver sacrificat tantes coses per arribar a tan magres resultats. I és per això molt més forta la meva emoció en contemplar aquesta sala plena de joventut entusiasta i patriòtica que ens fa donar per ben emprats els nostres sacrificis i privacions. I com sempre tornarem a parlar d'una cosa que no ha perdut actualitat ni la pot perdre: el nacionalisme integral. I no solament no ha perdut actualitat sinó que avui Unió Democràtica es disposa a començar una nova tasca de recatalanització integral. Hem de tornar a afirmar d'una manera clara i contundent, perquè ens entenguin d'una vegada, que a Catalunya no es podrà resoldre íntegrament cap problema mentre no es resolgui el seu problema nacional. Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”. Aplaudiments joves.
Aquella “mobilització de la joventut” era perquè tenien molt clar el que venia. El que li va passar a Carrasco i Formiguera: primer amenaçat per les bales de paper de la FAI el 1936 i després assassinat per les bales de metall del franquisme el 1938. Molts d’aquells joves són els que a partir de juliol de 1936 veuran assassinats, persecucions, exilis... Tot. Molts d’ells són els que també, de grans, van transmetre als joves tot el que va passar. I, sobretot, com no tornar a equivocar-se com a país. Som aquí: els grans han de passar el relleu als joves. Perquè, certament, després no hi haurà ni joves, ni res. El primer pas cap a la independència és, ara, aquest.
