Que funcionin els trens és un mínim. No és cap luxe, és una necessitat diària de centenars de milers de persones. I no pot ser tan difícil que vagin bé. No es tracta de posar un home a la Lluna, ni d’enviar una nau a Mart, ni de descobrir el remei contra el càncer. Estem parlant de fer que funcioni una xarxa regional de trens en un país de la Unió Europea. Hauria de ser el més normal del món, però no ho és. A Rodalies de Catalunya no ho és.
Quan una administració no és capaç de garantir la normalitat d’un servei tan bàsic, aquesta administració és inútil i els seus responsables són uns inútils, començant pel ministre i continuant pels caps de la companyia encarregada del servei. Uns inútils totals, ministre Puente. I si el problema és de seguretat, ¿on són els plans de coordinació amb els Mossos i les inversions en seguretat perquè no pugui ser tan fàcil anar a fer mal amb un robatori de coure?
Sento que el govern espanyol diu que això d’avui podria haver estat “sabotatge intencionat”. M’ho han tret de la boca. Sí, és un sabotatge intencionat, és l’asfíxia premeditada de què va parlar Trias Fargas. Ens sabem de memòria la desinversió històrica en Rodalies, que tot just aquesta dècada s’està intentant pal·liar. Sabem de memòria la història del Regne d’Espanya votant en contra del Corredor Mediterrani a la UE i tots els altres països votant-hi a favor. I hem vist amb els nostres propis ulls la construcció de milers de quilòmetres d’AVE que cap país del món es pot permetre en forma de mapa radial. O sigui que sí, que és un sabotatge intencionat per acció, per omissió i per incapacitat dels polítics catalans de fer-se respectar.
