Fa un parell de dècades, Samuel P. Huntington (1927-2008) va publicar Qui som? Els reptes de la identitat nacional nord-americana (2004). És un llibre que anticipava o presagiava l'era Trump molt abans de ni tan sols insinuar-se com a possibilitat política. Des de l'imaginari col·lectiu dels Estats Units –no forçosament conservador, ni adscrit només al Partit Republicà– l'assaig podia resultar poc o gens alarmant. Tret d'algunes al·lusions pujades de to al tema de la immigració mexicana, i també a certes valoracions maximalistes sobre la suposada descomposició social dels anys seixanta, el llibre no divergia gaire de les idees estandarditzades del nord-americà mitjà. A Europa, en canvi, el text de Huntington va provocar un cert estupor. La naturalitat amb què es juxtaposava el sentiment religiós amb la identitat nacional nord-americana, per exemple, retornava el lector europeu mitjà a èpoques que considerem superades.
Segons Huntington, els Estats Units no són el resultat d'un conjunt de sediments culturals heterogenis –el cèlebre melting pot– sinó que tenen una única arrel identitària: la cultura protestant anglosaxona portada pels primers colons al llarg del segle XVII, la llengua anglesa, les diferents confessions d'arrel luterana, la manera d'entendre el dret, etc. Es tracta del credo nord-americà, que defensa simultàniament l'individualisme i la igualtat d'oportunitats; que aposta per les iniciatives de la societat civil en comptes de basar el país en una administració que dirigeixi la vida dels ciutadans; que creu en el treball dur; que situa la religió –sigui quina sigui– en un lloc molt important de la vida de les persones i també de la col·lectivitat. En aquest sentit, els Estats Units no són només un lloc, sinó una determinada manera d'entendre el món. Això és l’americanisme. Huntington afirma que aquest fenomen és específic: no hi ha cap ideologia que pugui ser qualificada seriosament sota noms com francesisme, italianisme, etc. (desconeixia el catalanisme, entre d'altres) ¿Per què negava la –en aparença òbvia– existència del melting pot americà? Molt senzill: perquè Huntington dibuixa una línia divisòria taxativa entre els colons que van fundar la nació i els immigrants que només –només!?– van ajudar a fer-la tal com més ara: la primera potència mundial. Els catòlics irlandesos, els xinesos, els jueus del centre d’Europa, els italians, els mexicans, etc. no van arribar –segons Huntington– a un simple territori, sinó a una nació ja existent, amb una identitat cultural definida i reconeixible, dotada d’unes estructures politicoadministratives específiques, d'unes lleis derivades de la tradició anglosaxona, d'una llengua i d'un imaginari propis (el que queda reflectit als westerns de John Ford, posem per cas). En general, aquests immigrants es van integrar –això sí, a diferents velocitats i sota diferents contextos històrics– a la cultura dels pares fundadors. Van aportar el seu gra de sorra a la cultura nord-americana, la van complementar, però no la van crear. La distinció colons/immigrants és, doncs, decisiva per entendre la resta. És el principal argument de Huntington per neutralitzar el multiculturalisme emergent.
Hi ha omissions i mitges veritats cridaneres, en aquest llibre. La primera fa referència a la noció de cristianisme, que Huntington emprava fa vint anys d'una manera molt selectiva: quan li convenia feia una distinció taxativa entre catòlics i protestants, i quan no, la ignorava. Pel que fa als nord-americans d'origen jueu, quan li semblava eren plenament occidentals –amb independència d'estar, si més no nominalment, al marge de la cultura cristiana– i quan no li convenia, no. La segona omissió girava entorn de l'elevadíssima tensió racial que s'ha respirat sempre als Estats Units. No apareix enlloc: Huntington la considera "superada des dels anys seixanta" (!?), cosa que resulta rigorosament falsa. I encara hi ha una tercera mirada equívoca que aquests darrers temps ha aflorat de manera vistosa. De forma implícita, però també molt clara, Huntington presenta els Estats Units com una superació, en tots els sentits, de la decadent Europa. Al llarg dels últims vint anys, aquesta perspectiva s'ha anat polititzant en el si del Partit Republicà amb un llenguatge cada cop més primari i despectiu. El clímax va arribar la setmana passada amb l'escarni públic urbi et orbi de Zelenski, que, en realitat, era un acte d'humiliació indirecte a la Unió Europea. Els Estats Units ja no són un aliat d'Europa. Van per lliure a la recerca de terres rares i bufons submisos. Bye.
