Són espavilats, sobretot si els deixem ser-ho

ESTIRO EL FIL d’un article imprescindible de Marina Garcés fa vuit dies, on deia que els adults vivim l’apoteosi del do it yourself, i es mostrava convençuda que moltes d’aquestes activitats són una experiència simulada d’autosuficiència que, paradoxalment, ens fa més dependents. Vivim la vida en un kit, deia, també amb kits d’aprenentatge. Tot empaquetat, mastegat.

Em sembla interessantíssima l’alerta des del punt de vista educatiu: cada cop més les manualitats vénen amb les peces exactes i les instruccions, de manera que es limita la creativitat, l’experimentació i la capacitat perquè sigui la criatura qui decideixi què intenta fer i com s’organitza per fer-ho, i faci invents imperfectes i no còpies perfectes.

Això en una societat en què la canalla sempre té un adult que el vigila. Substituïm jugar a la plaça a pilota per anar a una escola de futbol, on l’entrenador els diu què han de fer i què no. Els museus tenen àrea infantil amb tallers a mida, s’editen discos de jazz per a nens...

Incomplim l’article dels drets dels infants que diu que han de poder jugar en llibertat, a l’aire lliure, els creem un món en miniatura, vigilat, tot amb fitxes i guies. Hi ha avenços pedagògics, però els nens no conviuen amb el món adult, tenen poques ocasions de muntar-se les normes, s’avesen a l’arbitratge dels grans, sols no se’n surten.

Vaig aprendre molt acompanyant el pare al taller, o a reunions, o a intentar cobrar les factures. Un nen necessita oportunitats per avorrir-se, fugir d’activitats pautades i buscar-se la vida. I el jazz real és millor que la versió infantilitzada. Són petits, però espavilats. Sobretot si deixem que s’espavilin.