El company Xavi Tedó escrivia un reportatge sobre les impressions de la “comunitat musulmana” de Ripoll que duia aquest titular: "Sílvia Orriols no vol que ens integrem, ens vol fora d'aquí". El subtítol feia: “La comunitat musulmana de Ripoll, decebuda amb Junts per haver-se desmarcat de la moció contra Aliança Catalana”. Al reportatge parlaven Mohamed Bahloul, que estava prenent un te a la cafeteria Esperanza, “punt de trobada de la comunitat musulmana a Ripoll”; Bilal Elkasmi, president de l'Associació El Fath, que gestiona una de les dues mesquites; Rashid Elmarajie, un fidel que sortia de resar, i Omar Elabdali, president de l’Associació Marroquina Juvenil del Ripollès.
Justament el reportatge abordava, sense voler, la gran qüestió. Els membres de la “comunitat musulmana” que expressaven opinió amb nom i cognom eren només homes, perquè suposo que de dones no n’hi devia haver. Fa anys, quan vaig escriure un reportatge sobre els immigrants tancats a les esglésies de Barcelona reclamant “papeles para todos”, vaig comprovar que els que estaven tancats eren només homes. I les dones? On estaven tancades?
A mi les religions –i religió no té res a veure amb procedència– que aparten les dones de la vida ociosa i les tapen, descossificant-les, m’alarmen lleugerament. En l’últim segle, les dones hem conquerit molts espais, com la universitat, la política, l’esport... Doncs bé. Un dels espais que més m’enorgulleixo d’haver conquerit –i espero que no es prengui com una frivolitat, perquè és tot el contrari– són els bars. Fa dues dècades no era gaire normal que una dona s’assegués tota sola a la barra d’un bar excepte si era “una buscona”. Ara és una mica més normal. Sempre ho he fet i sempre dic a les dones que m’envolten que ho facin, que entrin soles a fer un còctel, un tallat, una copa de vi, una tassa d’aquest te tan boníssim, amb aquests pastissets tan boníssims, que fan als bars marroquins.
