On són els que van defensar Plácido Domingo?

BarcelonaEl do de l'oportunitat no assisteix els mitjans cavernaris, en el sentit més australopitèquic de la paraula. El mateix dia que Plácido Domingo demana perdó a totes les dones que el van acusar d'assetjament sexual i assumeix “tota la responsabilitat”, un mitjà com OK Diario li dedica l'equivalent a un semàfor verd. ¿Per l'acte de contrició? ¿Per l'honestedat de no deixar les denunciants amb la pena afegida del dubte públic sobre el seu testimoni? Nah. “Per tornar a l'escenari per celebrar els 50 anys de la seva estrena a Madrid”. Això el dia en què el sindicat de l'òpera dels Estats Units conclou que el tenor va abusar de 27 companyes seves. Al costat del semàfor a Domingo, un altre de verd a Lourdes Méndez Monasterio, “per explicar-li a Irene Montero que no tots els homes són violadors”.

Serà interessant veure, també, si alguns reputats columnistes que van sortir en defensa de Domingo aborden el seu reconeixement públic. Penso en Rubén Amón, a El País (“Crec conèixer prou Domingo per resultar-me inversemblant que hagi abusat de dones o les hagi assetjat”), que el qualificava també com “un gegant de la causa del #MeToo”. O Luis María Anson, a El Mundo, on afirmava en una columna titulada “És just a l'inrevés” que “moltes a Espanya, i fora d'Espanya, volien prosperar com a sopranos seduint Plácido i ficant-se, si podien, al seu llit”. Fresques, que sou unes fresques.

Cal transitar sobre un filferro per respectar la presumpció d'innocència sense menystenir el testimoni de les víctimes de l'assetjament, que sovint s'expressen des de l'anonimat precisament per por a les represàlies i per manca de confiança en el sistema de justícia. Els mèdia són una arena on debatre aquests assumptes. Però una arena relliscosa: els poderosos acaben tenint el favor d'amics, coneguts i saludats. De nou, la desigualtat.