El somriure perfecte

Persones amb mascareta en un carrer de Tòquio.
08/06/2023
3 min

Les seqüeles del covid no s’han acabat, ni pel que fa als tractaments que ha de fer encara molta gent que ha passat la malaltia, ni en els nostres hàbits socials. En parlem poc i hem fet veure que tot tornava a la normalitat després d’haver-se aturat el món, però és evident que després de viure una pandèmia no ens refem com si res. De fet, de moltes situacions no ens en refem com si res, però l’exigència de la vida és continuar vivint-la en les circumstàncies que toquin a cada moment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Del Japó arriba una notícia que informa de classes per aprendre a somriure. Literalment. Hi ha negocis per a tot i éssers humans descol·locats disposats a pagar per trobar-se. Molts japonesos consideren que amb l’ús de la mascareta (encara ara habitual en aquell país) han perdut la capacitat de somriure. Els preocupa sobretot als més joves, que han d’entrar al mercat laboral i en l’exigència japonesa, que és altíssima, els cal mostrar-se amables en la primera impressió. Per això s’apunten a unes classes que els retroben amb el somriure, una gimnàstica facial que els traurà tota l’espontaneïtat que s’espera d’aquest gest però els donarà un aspecte menys apagat o agressiu del que tenien abans de fer les classes. Els alumnes exerciten els músculs del rostre davant d’un mirall i busquen treure bona nota en funció de la seva perfecció, com si hi hagués somriures perfectes.

Hi ha qui diu que tot es pot aprendre (jo no ho crec), però estem arribant a uns extrems delirants. De fet, les lliçons per aprendre a somriure semblen més tretes d’una narració literària que d’una notícia real. Però potser tot plegat no està tan allunyat d’aquelles teràpies del riure (que també es paguen) que van aparèixer fa anys i que suposo que encara es practiquen, perquè no cal ser japonesa per necessitar cobrir moltes mancances. I si pensem que aquí, per fer riure, et poden portar a judici, és possible que un extraterrestre acabés pensant que això del riure té unes conseqüències desorbitades. Fins i tot ho pot pensar algun ésser humà, perquè no cal anar a buscar gent a Mart perquè ho trobi al·lucinant. I encara que riure i somriure no sigui el mateix, potser no seria mala idea portar a les classes japoneses aquests cristians ofesos, no fos cas que tot el problema vingués de no saber moure els músculs i és per això que ho acaben pagant amb els humoristes.

Certament, si hi ha alguna cosa que ens beneficiï personalment i col·lectiva, és el riure i el somriure. Sens dubte. El bon ambient que es genera quan es comparteixen moments en els quals ens podem relaxar és tan saludable com excepcional. Es pot riure i somriure sense pagar i amb naturalitat, en un exercici de llibertat d’expressió que et surt de dins, sense buscar aprovar amb nota, com si fos possible una vida on no ho estiguéssim avaluant tot fins a caure en el ridícul més gran. Encara es pot, per difícil que ens ho posin. Perquè mentre al Japó els joves aprenen a somriure per tenir una aparença més amable, a la resta del món els somriures cínics s’estenen amb una desimboltura que fa feredat. Aquests no s’aprenen. Són els rostres que es delaten a si mateixos, amb la tranquil·litat que els dona poder mostrar la seva superioritat (la que creuen que tenen), competint per veure qui mou millor el múscul que el convertirà en el rei més impúdic.

I així vivim la postpandèmia. Amb la resistència militant de somriure i de petar-nos de riure quan se’ns espera derrotats i tristos. Sense oblidar que també podem caure i entristir-nos i que, de moment, no ens cal una classe ni per una cosa ni per l’altra.  

Natza Farré és periodista
stats