Somnis tràgics

Prenia un cafè en un ateneu madrileny quan vaig parar l'orella: a la taula del costat quatre tertulians debatien sobre el cas català. Si hi ha un Madrid obert i tolerant és aquest, el dels ateneus populars i alhora il·lustrats. Aquells homes tenien gust, bon gust; to, bon to; sentit, bon sentit; humor, bon humor. Adorables. Em va commoure que en cert moment es referissin a les aspiracions sobiranistes com a " sueño trágico ". Hauria volgut aportar-los una opinió qualificada perquè fa vint anys que porto un diari sobre els meus somnis nocturns.

Els somnis tràgics poden dividir-se en diverses categories. El que més sovinteja (la matèria onírica té aquestes paradoxes) és el tragicòmic. Com aquest: sóc en un carrer qualsevol quan algú em dispara i fuig. Caic, ferit de mort. Un metge que passa per allà ho ratifica: la bala m'ha traspassat el cor, només em queda un minut de vida. Mentre somiem, tot el que vivim té un perfecte sentit de la versemblança. Així, quan somio que m'estic morint em sento com si m'estigués morint de veritat. En el somni faig un repàs llampec de la meva vida i em dic: "El Judici Final era això". I és terrible. Perquè els creients sempre seran jutjats per un Déu, el que sigui, mentre que els lúcids i agosarats hauran de patir una fiscalia infinitament més cruel: la d'ells mateixos. L'amable metge del somni em presta el seu telèfon: ¿no voldria fer una última trucada? Semblava just que abans d'abandonar aquest món parlés amb qui m'hi havia dut, així que truco a la meva mare. Li explico la tragèdia. Ella m'escolta. I després d'un llarg silenci em pregunta: "I ara què faré, amb el caldo?" Per morir-se.

Una altra tipologia dels somnis tràgics són els consolatoris. Un somni consolatori típic és aquell que té un escalador després de fracassar pujant una muntanya: a la nit somia que fa el cim. Vet aquí el somni consolatori més tràgic que he tingut mai: celebro les noces d'or del matrimoni amb una actriu. En la vida real només l'havia vist al teatre, i gràcies. Però en el somni havíem viscut junts tota una existència i ja érem vells, cosa que no entristia, al contrari; cadascuna de les nostres arrugues parlava d'una biografia comuna. Quan sortim de l'habitació m'adono que som en un vaixell que navega. Al fons ja s'albira una platja crepuscular. Però allò, que fins i tot somiant entenc que significa l'extinció, no intimida, només consuma. La tragèdia és que aleshores em vaig despertar: tota aquella felicitat no havia estat mai viscuda. I amb un afegit terrorífic: aquell mateix dia, per motius que no vénen al cas, havia quedat per fer un cafè amb l'actriu! La vida de vigília sempre és més tràgica que l'onírica: com era previsible em va donar carabasses. Una carabassa monumentalment gran, una carabassa més gran que l'Everest. Una carabassa tan i tan gran que des d'aquell dia qui mira la Terra des de l'espai veu un planeta en forma de vuit. Oh, horror infinit dels somnis tràgics!

Somien els individus, somien les societats (és que pot existir un inconscient que NO sigui col·lectiu?) i somien els animals. El meu gat, que es deia Trotski, patia malsons quan el dòberman del veí intentava assassinar-lo. Ho podies saber per l'agitació del cos adormit: moviments fulgurants del caparró, urpes retràctils esteses. Pobre Trotski. Hauria volgut despertar-lo, per estalviar-li l'horror, però tenia unes ungles massa esmolades. Un dia, per fi, el dòberman me'l va matar. L'endemà vaig premiar-lo amb una salsitxa farcida de verí per a cargols. (Per algun motiu ignot els gossos ensumen els mata-rates però no els pesticides anticargols.) Sempre m'he penedit d'haver-lo matat el dia després i no el dia abans.

Sí, vaig pensar que hauria de matisar alguns detalls als senyors de l'ateneu. Dir-los que, en realitat, els somnis autènticament tràgics tenen menys a veure amb el somiar que amb el despertar. La tragèdia és somiar que t'ataca la Bèstia, i que aquells que t'estimen no t'estimin prou per despertar-te. Tragèdia és saber que els nostres somnis són tan impossibles que no somien amb el cim la nit després, si no la nit abans. Tot somia. Somien els homes i somien els països. Alguns països somien que són europeus, pròspers i poderosos. Però un dia, ai las, el somni s'acaba, perquè fins i tot els països desperten. Oh, sueño trágico ! Ho admeto: no vaig poder resistir-m'hi i vaig dir tot això a aquells homes bons. No em van interrompre, perquè eren bons homes, i al final ens miràvem amb aquesta mirada imponderable i estupefacta d'alguns somnis, una mirada més trista que el desamor. I ens preguntàvem: qui s'ha de compadir de qui?