Somnis europeus a Tbilisi

Símbols. Vaig trepitjar Tbilisi, per primera vegada, mesos després de la guerra dels cinc dies del 2008 amb Rússia. La popularitat i el poder de l’aleshores president, Mikheil Saakashvili (avui empresonat), estaven cada cop més erosionades i ja havia perdut la confiança dels líders europeus. “El problema del nostre país –em deia una periodista georgiana– és que no escull governants, escull salvadors”. Però, ja aleshores, el discurs d’una Geòrgia europea servia per conjurar l’experiència de la postguerra, encara molt present. El centre de la capital estava ple de banderes blaves amb els estels grocs que onejaven a les places i les grans avingudes. La Unió Europea era una utopia llunyana, però la bandera compartida de la UE amb el Consell d’Europa –del qual Geòrgia és membre– servia per proclamar, des d’una ambigüitat calculada, l’ànima europea del país. Una ànima que la setmana passada es va tornar a fer viral.

La imatge d’una dona, ajudada per un grup de persones que desafien la força dels canons d’aigua de la policia, sense deixar d’onejar la bandera europea es va convertir en una declaració de principis. Una demostració plàstica de determinació dels qui han aconseguit parar, de moment, el controvertit projecte de llei que pretenia etiquetar mitjans de comunicació, organitzacions de drets humans o persones crítiques amb el govern com a “agents estrangers”. Però també es va convertir en un recordatori per a Brussel·les del que per a molts representa encara la Unió Europea i que alguns dels seus governs semblen haver oblidat.

Els georgians han aconseguit aturar la intenció del govern de criminalitzar la dissidència amb una llei d’inspiració russa, que Viktor Orbán aplica sense manies en aquesta Hongria europea que decebria molts dels qui lluiten per tenir també la seva oportunitat de ser-hi.

Incertesa. Geòrgia continua sent un país dividit entre els qui miren a l’oest, cap a la UE, i els qui ho fan al nord, cap a Moscou. Però la invasió russa d’Ucraïna ha donat un nou significat a la vella idea, compartida des de fa anys per una bona part de la classe política, que Rússia té problemes per digerir la sobirania i les fronteres de les antigues repúbliques soviètiques. Per això a les manifestacions de la setmana passada els georgians cantaven l’himne d’Ucraïna. I, per això, aquesta revolta contra un govern i un partit que, des de la seva arribada al poder, s’han anat alineant cada cop més clarament amb les tesis del Kremlin, no és aliena tampoc a la incertesa que recorre el veïnatge oriental de Rússia davant la demostració de força del putinisme.

Resposta. Ja en aquell 2009, un diplomàtic comunitari a Tbilisi reconeixia, davant un grup de periodistes europeus: "La UE necessita Geòrgia i el sud del Caucas per fer arribar el gas de l’Àsia Central a Europa. Per dir-ho cruament –afegia– es tracta d’energia". Avui la Unió està entregada a una cursa geopolítica per la diversificació dels seus proveïdors energètics i els recursos del Caspi tornen a ser prioritaris. Però la urgència pot portar la UE a errar, altre cop, el diagnòstic si, més enllà del gas i el petroli, obvia que hi ha tot un món a les seves fronteres que corre riscos personals per la democratització del seu país, i que encara estan convençuts que la UE és l’espai imprescindible per aconseguir-ho. El motor polític de la Unió no només necessita proveir-se d’hidrocarburs. La concessió de l’estatus de candidat a Ucraïna i Moldàvia ha reobert el debat sobre l’ampliació de la UE, sense que cap dels seus estats membres tingui realment ganes de discutir amb sinceritat on han d’acabar les fronteres polítiques de la Unió i com s’ha de repensar l’arquitectura institucional comunitària o els mecanismes de cooperació per estar a l'altura dels qui encara aspiren al somni europeu.