Somnis de Champions i guàrdia pretoriana

Encara no s’havia acabat el sorteig de la Champions que el barcelonisme més possibilista ja es veia a la final amb el següent recorregut: el Barça elimina el PSG (juguem la tornada a casa) i el City, que també juga l’anada a fora, elimina el Madrid. A semifinals eliminem el guanyador del Borussia Dortmund - At. de Madrid (rivals més assequibles comparats amb tots els altres i novament amb la tornada a Montjuïc) i cap a la final de Wembley que falta gent, on, a més, jugaríem com a equip local. I un cop a la final, tot és possible, fins i tot guanyar-la amb un grapat d’adolescents.

D’acord amb aquests càlculs, que el PSG compti amb Mbappé, Dembélé i Luis Enrique és un detall menor. Els parisencs no ens deixen indiferents (per dir-ho suaument), l’ambient serà de comunió absoluta amb l’equip, i si ells tenen ganes de venjar-se d’aquell 6-1 (amb Luis Enrique a la banqueta del Barça aleshores), nosaltres tenim ganes de continuar-lo. Si pot ser, però, que aquesta vegada no vinguin a Barcelona a jugar l’eliminatòria amb un 4-0 a favor.

El futbol també és gran per aquestes construccions de castells a la sorra, perquè si hi ha un esport en el qual un cop de sort pot anivellar les diferències teòriques és aquest. Una altra cosa és la gestió del Barça. Ha plegat el vicepresident econòmic, Eduard Romeu, en un moment en què l’entitat deu 1.350 milions, més un crèdit a tornar de 1.400 milions per la construcció del nou Camp Nou. No té director general des de fa un parell d’anys, i de moment Romeu serà substituït per executius i directius del departament, qualificats per Romeu com a “guàrdia pretoriana presidencial”. No és un escenari gens tranquil·litzador en un club que encara sobreviu a base de palanques. Així s’explica que ens dediquem a somiar. Perquè, a més, no costa res.